More is less

Quan sembla que ja no queda lloc per gaire sorpreses més en el món de les sabatilles amb amortiguació, resulta que a la revista Triatlón del mes de desembre veig una nova marca de calçat " made in USA". Les HOKA ONE ONE STINSON TARMAC. Una autèntica bogeria que no tenen problemes per anunciar com excel·lents, amb 2,5 vegades la sola d' unes sabatilles amb ammortiguació. A cop d' ull semblen les sabatilles d' en Frankenstein. Però es que ho són. Fins i tot a la revista diuen que la seva alçada provoca problemes d' estabilitat laterar i que s'habilita de vigilar i molt de no patir una lesió greu.
Quan creia que el fet que la majoria de marques d' amortiguació comencessin a treure models minimalistes o fins i tot amb drop 0, resulta que alguna ment brillant encara considera que hi ha lloc per a una montruositat d' aquesta mena. Seria preocupant que d' altres firmes seguissin aquest camí.
Em pregunto quants diners deuen pagar els de HOKA per fer que l ' article surti a la revista i a d' altres llocs en el que sembla una forta campanya de marketing 100% USA.
Com ja va dir en Mies, menys és més, malgrat que certa part del món es vulgui llençar de cap a invents d' aquesta mena.

MITJA MARATÓ MUNTANYA COLLSEROLA

El dia es va presentar fresc de debò. La nit abans havia parlat amb en Kilian de si portar malles o pantaló curt. Curt, va dir. Tot esmorzant amb el 3/24, anunci de 3º a Barcelona, el que volia dir que a la muntanya, més fred. Canvi a malles i samarreta de màniga llarg, que un cop al lloc es va convertir en llarga i curta al damunt. Als peus, les meves fidels i indiscutibles MT10. En Kilian, valent, dos samarretes i pantaló curt. L´ ambient molt bo. Gent d´ edats variades, al voltant dels 30 i pujant. Molt buff i roba tècnica.

Puntualment ales 9 sortida. De seguida comença la pujada – el total de desnivell positiu va ser de 800. Petit tap a les escales i des d allà bon ritme.

Les molèsties al bessó que vaig patir dilluns i que em van fer dubtar d´ estar a punt per diumenge, semblava que no apareixerien. Malgrat això, al quilòmetre 3 petita molèstia. No vaig fer el boig i vaig pregar perquè pogués aguantar fins el final. A l´ alçada del quilòmetre 5, abans del punt d´ avituallament deixo de veure en Kilian  - no el tornaré a veure fins el 17.

El terreny es succeeixen les pujades i les baixades, amb diferents paisatges, zones de bosc, terrenys que sempre són agradables i que les MT es mengen sense problemes.

Cap al 14/15 un corriol en baixada, que em fa cridar de content. Saltant, saltant, corrents. Els quilòmetres passen i sense adonar-me, ja en queden 4. Veig en Kilian i m´afanyo per agafar-lo. En diu que esta tenint rampes. Tot i així porta un bon ritme i en un no res ja estem a la meta, on entro uns segons després que ell.

Allà em trobo amb en Ricard de corrokomokiero. Diu que ha punxat – per la panxa – i després veig que ha fet 1h 40´. Definitivament, les paraules no volen dir el mateix per tothom. Nosaltres fem un meritori 1h 57, entrant en 205 (Kilian) i 210 (jo). Per categories, el 134 i el 67. Tot un èxit!!

Conclusió: adaptació al calçat assolida. Estat de forma millorant. Curses de muntanya: les curses més divertides que mai he fet. La propera cita el 16 als 10km de Terrassa. Correrem a casa d´ en Kilian, a veure com va. Aquí esta el perfil de la cursa.

10 KM DE SANTS

I va arribar el moment. Després de mesos i mesos d´adaptació al minimalisme i al barefoot, de tres parells diferents de sabatilles, de moments de dubte, de dolor i també molt de bons, va arribar la primera de 10Km per asfalt. Era el tercer cop que la feia la popular de Sants. Per aquells que no la coneghuin la recomano. No tant sols pel traçat - no es del tot pla i fa que mantenir els ritmes sigui un pèl més diícil - sinó pel barri i l´organització. Feia anys que no la corria i realment han millorat els habituallaments, l´entrega de dorsals, la zona per les bosses dels corredors, i una samarreta realment maca.
Doncs per fer-la vaig escollir les Saucony Hattory. Les tenia oblidades des de feia mesos, perquè vaig començar amb elles i ellas es van emportar la pitjor part: les meves sobrecàrregues de bessons, els dolors als tendons, les ampolles. En definitiva, que les havia deixat a la capsa fina a una ocasió millor. Ara que ja puc dir que tinc la tècnica més o menys apresa, l´objectiu era baixar temps en el ritme per quilòmetre. El fet de córrer descalç m´ha ajudat molt, de tal manera que al tornar-me a calçar, la meva petjada ha millorat. La meva propiocepció de la petjada i de la posició del cos també. El que no m´acabava de fer el pes era la sensació amb les Minimus MT00. El contacte era un pel inestable - suposo que per la configuració tant diferent de la sola - i vaig enrecordar-me de les meves Saucony. I vaig dir. Probem-les. I dit  fet. Quin plaer. Recepció amb l´asfalt suau, amb bona traccció, molt i molt còmode. I les molèsties? Doncs ara res de res. En fi, tot això per explicar la tria del calçat del dia de la cursa.
Avui, a les 10 hores, sortida. Com ja he pogut comprovar, amb les minimalistes necessito un escalfament més larg - que no intens - abans de començar. Molt suaument em fent un trot suau i uns bons estiraments i escalfament de tendons i articulacions.

Traçat cursa 2012 - 10Qm

Sortida i començo fort. Si vas a pels 40´ has d´apretar des del primer quilòmetre, sinó quan vols ja es tard. Així que gas a fons i començar a avançar corredors. Aviat vaig trobant el meu espai i el meu ritme.   Estic pels 4´al segon quilòmetre i la meva confiança anirà millorant amb la distància. No paro d´avançar a d´altres corredors mentres sento els peus com si lliquessin, com si volessin per damunt del´asfalt que pràcticament tinc la sensació d´acariciar. Els quilòmetres 3, 4, 5 per sota de 4´! Això promet i veig la fita possible. La freqüència cardiaca va augmentant i la respiració es va fent notar. Les cames? fresquísimes, com si res. Diré aquí que no he entrenat aquesta cursa. No he fet sèries, ni ritmes, ni distàcies. Estava més preocupat per l´adaptació i gaudir corrents que res més. I ara arribaven els resultats.

A les baixades probo una t`cnica que m´ha explicat en Ricard de corrokomokiero. Mans a l´espatlla, cos lleugerament inclinat cap endavant però sense encorvar-se, i petjades curtes amb cadència ràpida: resultat molt bo, tot i que m´he d´acabar d´adaptar al fet de no moure els braços al ritme de les petjades.

Cap al 8 estic cansat d´adalt, però les cames segueixen perfectes, així que dic ENDAVANT. Enfilo el darrer quilòmetre per la carretera de Sants i encara avanço a corredors. Miro el rellotge i veig que cal apretar per no passar de 40´, així que trec ek que queda i entro a l´spring. Temps final 40´56´´. Satisfacció total, la confirmació de que he triat bñe el calçat, però sobretot que he fet molt i molt bé amb el canvi al minimalisme i al barefoot. La propera cita, en dues setmanes a la Jean Bouin.

Born to run, de Christopher McDougall

De tots el llibres que he llegit fins ara i que tracten el tema de l´esport, i més concretament el "running". aquest és sens dubte un dels més emocionats i interessants que he trobat. Segur que el fet d´inciar-me en el barefoot i el minimalisme abans de llegir el llibre m´ha fet viure les pàgines d´una manera diferent. L´enfocament de l´autor, que he de dir no te una prosa "literaria" però on si es nota la seva experiència com a cronista d´esport i esportista ell mateix, n´ és una de les claus. els capitols (32) van poc a poc treien els diferents aspectes del barefoot, dels corredors d´ultramaratons,  de les conseqüències del principis econòmics aplicats a l´esport, d´història de l´esport, de personatges gairebé anònims que han assolit fites increïbles, de teories de l´evolució. Tot molt ben documentat. Però sobretot parla, per mi, de la llibertat, del companyerisme i de l´amor a l´esport i dels valors que representa - esforç, superació, fracàs, lluita, humiltat.
A poc a poc, les pàgines van passant per tots els aspectes citats, però amb el fil de la llibertat que suposa per nosaltres homes i dones el fet de córrer. Més enllà de si l´evolució des dels homínids es deguda o no al desenvolupament de la nostra capacitat innata per córrer, una cosa es segura. Poques activitats tant sencilles, econòmiques i gratificants hi ha com córrer.
Com ja he dit la lectura del llibre ha coincidit amb el moment que començo a gaudir de nou corrents. I quan dic gaudir és en el sentit més ampli possible. Ja ho vaig dir a la crónica de la cursa de muntanya de Badalona: vaig entrar rient a la meta. Quina manifestació més clara de felicitat i satisfacció. És fonamenntalment el que descriu en el llibre. Persones que han trobat en el running la llibertat, la felicitat, i que com en diverses ocasions diu, els ha fet millors persones.

Per acabar, la darrera frase del llibre que diu Cavall Blanc i que no traduiré, perquè sembla prou entenedora: "Running isn´t about making people buy stuff. Running should be free, man". Amen

CURSA MUNTANYA BADALONA 17 KM

Ahir vaig fer la meva segona cursa de muntanya, després de les bones sensacions que vaig tenir a la de 8km que vaig fer a Calella aquest estiu.
Amb el temps comptat, perquè em vaig perdre dos o tres cops i vaig arribar a recollir el dorsal a les 8h25´ quan la sortida era a les 8h30´. Temps just per recollir el dorsal i posar-me a la linea de sortida, sense poder escalfar. Les sabatilles, les NB MT10, com no.
No hi ha xip groc, no hi ha cronometre de sortida. Tot i que els primers tindran premis, tot sembla predisposat per gaudir més que per anar pendent del temps i des quilòmetres.
La cursa começa a les pistes d´atletisme per tot seguit sortir i dreçar-se cap a la muntanya atravessant les urbanitzacions que es troben per sota de la B20.
Primeres passes i tot correcte, Les cames estan fresquíssimes, tot i que fa uns quants dies que no surto. No tinc cam molèstia per començar fred. Ajusto el ritme progressivament per no pendre mal i poc a poc - i serà així fins el final - baix avançant a la resta de corredors. çTot i haver vist el perfin de la cursa, i portar el Garmin, no conec el terreny i só una mica conservador. Se que hi ha dues pujades fortes, cap al 4 i cap a l´11, així que m´ho prenc amb calma.
Després d´un parell de quilòmetres les cames es troben molt bé, han agafat temperatura i roden suaus. Ja enfilem la muntanya. Què diferent de l´asfalt. L´escenari, la gent, el ritme.
M´ adono que a les pujades, alenteixo el pas, però n´augmento el ritme, amb els peus molt a prop del terra i sent un lleuger moviment de la cama un cop alçada cap enrrera. La sensació es aue vaig més a poc a poc que la resta de corredors, però no paro d´avançar-los mentre esbufeguen. Els passo i els passo ràpid, però per mmi es anar lent. Extrany.
Cap al 3 comança la pujada, que no se´m fa gents dura. Al 4.5 desviament pels qui volen fer tant sols 8 km. la resta en farem 17.
A partir dñ aquí es on comença el gaudiment. Baixades ràpides, avançant a corredors per qualsevol petit espai, trialeres amb plantaes i pedres lliscants. Salts. Les MT10 es comporten de meravella. Corro i ric alhora. Em, trobo lleuger, però sobretot feliç. No havia gaudit tant d´una cursa mai. Sempre hi havia el patiment, el dolor, l ´avorriment. Aquí no hi ha lloc per res d´això, car al contrari. Le svistes fantàstiques i les senssacions pròpies em llençen a voler més.
Així arriba el km 10, on seguint a uns altres corredors gaurebé torno a equivocar el camí, sort d´un que ens va indicar el bon traçat. represa i més i més salts. Avanco a d´altres pels corriols de pedres i herbes. De l´11 a 12.5 la pujada es fa dura i camino uns metres, femt servir allò que he llegit al Born to run: "si no veus el cim, camina".
Superat el darrer cim, m´uneixo a un grup de tres que semblen posseïts i corren esperitats cap avall. Un parell d´ensurts, perquè el ritme es molt i molt ràpid, i el traçat es ple de branques, arrels, troncs, pedres que s´esllavissen.
Sense adonar-me´n enfilo l´estadi. Ja s´acabat? Tinc les cames i les ganes per molt més. Faig els darrers metres pel tartan somrient, molt feliç. M´ho he passat tant i tant bé. La muntanya i el minimalisme junts són increibles.
Un cop recollida la bossa d´obsequis, res de barretes energètiques ni begudes isotòniques. CocaCola, cervesa, porró de vi negre i butifarra amb pa amb tomàquet.
Tot plegat 1h35´ de pura vida!

PRIMERS 10KM DESCALÇ

Hi ha moments que un espera amb impaciència, però amb paciència. Poder fer cada cop més quilòmetres descalç n´era un, ja que de totes les sensacions que s´experimenten corrents, aquesta és la millor. Sens dubte! Poc a poc els peus se´n anat enfortint, la tècnica està més clara - deixar de pensar en la tècnica i deixar que la natura actui per ella mateixa corretguint el desastre de l´amortiguación, etc. Poc a poc he anat augmentant la distància que recorria descalç. Aquesta semana em vaig proposar de fer-ne 10. Sabia que els peus i les cames aguantaren, el que no tenia tant clar era si les ampolles també ho farden. Vaig baixar calçat des de casa per C/ Bac de Roda fins a la platja, i un cop a la Marc Bella, sabatilles fora. He de dir que el tera era força calent - menys que a l´estiu, però força alt per les dates - i vaig dirigir-me cap a l´Hotel Vela i tornada. Les sensacions van ser boníssimes. El ritme - com a de ser - de menys a més - passant dels 5´30 inicials a 5 al cap d´uns quilòmetres i acabar a 4´20 aproximadament. Aquells que ho han probat ja sabem de que els parlo, però pels qui no imagineu el moment que arribeu a casa després d´un dia llarg de feina i que feu?  Trure-us les sabates. Quin descans, no? doncs el barefoot és el mateix, però amb més alegria. Torno a córrer rient, sense dolor, gaudint de la sensació que et proporciona el contacte ditrecte amb el terra, el veure´t deslligat de la tecnologia, del consum, de l´artificial. Con era de precere, al dia següent cap molèstia, cap dolor. Aquí us deixo una foto feta tot just en arribar a casa. La cara és per aguantar elspeus en alt, no per res més. Ah, i no patiu per la bruticia. Una mica de pedra pomez i com una patena.

RECORREGUT MATAGALLS-MONTSERRAT 2012

Aquí deixo el perfil de la travessa amb els desnivells i distàncies.

http://www.matagallsmontserrat.cat/Mm/images/triptic_2012.pdf

84 RAON PER SER MINIMALISTA

El passat 15 de setembre va tenir lloc la 33a edició de la Matagalls-Montserrat amb un recorregut de 84 quilòmetres i un desnivell acumulat de 5980 metres. L´ocasió ho mereixia i calia doncs, abans que res, triar el calçat més adient. Ja la vaig fer l´any passat i sabia qui tipus de terrenys em trobaria: pedres de totes les mides, soltes i entre soralls, arrels, quilòmetres i quilòmetres de nit amb l´única llum del frontal, salts i terrenys lliscant. El més lògic hauria estat triar un calçat específic de muntanya tipus Asics Trabuco o Salomon XR. El més lògic si no hagués decidit ja fa mesos utilitzar tant sols calçat minimalista i quan he pogut descalçat. No volia invertir ni un euro en calçat amb amortiguació, menys veien com anaven les coses amb el minimalisme. Com ja he explicat en una altra entrada la decisió va ser per les New Balance Minimus MT10.

El resultat va ser inmillorable. He de dir que l´any anterior vam acabar amb els dos peus completament plens de llagues, amb grans dolors a les cames des de ben bé la meitat del traçat i fins el final. Aquest cop les coses van ser molt diferents.

La sortida de Col Formic es força senzilla, amb un terreny que de seguida es fa suau al Pla de la Calma amb terra i una mica de pedres, què és cert es perceben, però no causen cap molèstia. Després del primer control descens fins a Aiguafreda. Les Minimus responen bé en tracció a les baixades i ens porten fins al primer habituallament sense adonar-nos.

Després d´allà forta pujada i continues pujades i baixades fins a Sant LLorençs Savall - on la majoria de la gent que vol abandonar ho fa. El camí fins aquí es accesible amb alguna baixada una mica més tècnica, però les MT10 agunataven bé. S´anava acumulant una mica de cansament a les cames, però cap sobrecàrrega, cap dolor ni estrebada muscular. De les ampolles ni noticia. 

Sortida de Sant Llorenç i cap a La Mola, amb un ascens mantingut però per bona superficie. A meitat de camí quelcom semblant a una llera de riu ple de rocs de tots les mides i d´altres més grans. Un escenari fantàstic, on a certs trams anavem saltant i un pèl més ràpid, sentint el terra com només el calçat minimalista permet.

Ja a Matadepera trams d´asfalt que em fan trobar a faltar de nou la muntanya i cap a Vacarisses, on se´ns va fer de dia. Traçat força tècnic d´uns 4 quilòmetes amb baixades pronunciades, troncs i arrels i força pedra per arreu. De Vacarisses fins a Monistrol de Montserrat asfali i una mica de pedra al final del control 9.

Finalment ja de dia l´ascens a la muntanya. Pujo content, amb les cames cansades però sense molesties. El contacte constant amb les pedres durant tota la nit m´ha fet tenir més sensible la planta del peu, i noto força les imperfeccions del terrenys, les pedres, els sots, però ja res em pot aturar. No paro d´avançar a gent mentre pujo i pujo. Em sorprenc corrents en un tram pla. En un no res ja sóc adalt.

Arriba - després de mejar i hidratar-se - el moment de treure´m els mitjons. He utilitzat durant tota la travessa un Injinji molt prims que vaig probar uns dies abans i que em va proporcionar el Ricard de http://corrocomokiero.com. Resultat: dues petites ampolles a cada taló - de la mida d´una llentia - a les que no els hi poso ni comped. Els peus una mica inflamats. Els musculs de les cames fatigats - no esperava menys, però ABSOLUTAMENT SATISFET d´haver fet la travessa amb el calçat que volia, deixant enrrere la por a si es pot o no fer una travessa d´aquestes característiques amb calçat minimalista, reforçant la meva idea de haver triat el camí correcte, el running  correcte. I si algú en té cap dubte, miru la meva cara després de 17 hores i dieu-me que hi veieu.

CÓRRER AMB EL TERRENY, NO CONTRA ELL

Córrer. Córrer amb el terreny, no contra el terrenys. Deixar el cos relaxat, gaudir de  notar les imperfeccions del terreny, la textura de les superfícies, la temperatura  del sòl, la gespa molla. Córrer descalç és potser la sensació més agradable de quantes en l´ esport he trobat – els salt a cavall n´ és un altre. És, literalment, alliberar els peus del tancament al que estan subjectes tantes i tantes hores al llarg del dia. I ells t´ ho agraeixen. He notat ja petites transformacions en la fisonomia dels meus peus i cames. Els tendons d´ Aquil·les s´ han més forts i grans – a cop d´ ull abans es veia el tendó prim i definit, ara pràcticament es mostra. La zona davantera – el metatars – s´ ha fet més gruixuda i amorteix més i millor en contacte amb el terra. La planta està més musculada i cada cop puc fer distàncies més llargues sense patir ampolles – que ara és aproximadament de 7/8 quilòmetres. Els dits sembla que es vagin separant.

Són els resultats d´ eliminar tota “ajuda” al corredor que les sabatilles amb amortiguació diuen tenir. El que en realitat fan és afeblir el peu, atrofiar les seves qualitats innates i minvar l´ adaptació que el peu – com qualsevol altra part del cos – desenvolupa enfront la necessitat de l´ entorn. La percepció del terreny, la informació que envien les terminacions nervioses, fan que córrer descalç i amb sabatilles minimalistes sigui un experiència nova amb un peus vells. Doncs per acabat doncs el procés d´ adaptació i comença el de millorament – temps i distàncies – amb vista a la Marató de Barcelona. Em cal decidir amb quin calçat la correré, però està clar que serà minimalista i que si puc – ja ho començo a veure – vull fer els darrers quilòmetres descalç.

NEW BALANCE MINIMUS MT10

Aquest mes de setembre tenia  la travessa de la Matagalls Montserrat. Per l´ experiència de l´ any passat sabia que el terreny era força exigent. Trams de roca,  pedres soltes, grans pedres, salts, obstacles. Necessitava una sabatilla que em proporciones la seguretat necessària per afrontar els 84 quilometres de recorregut. Les amistats em recomanaven tant sols sabatilles de muntanya amb amortiguació tipus Assics Trabuco, o les conegudes Salomon. Per mi, que portava ja alguns mesos amb minimalistes, aquesta no era una opció viable. Tampoc ho era fer servir les Minimus MT00, que malgrat en diversos foros les descrivien com a bones per terrenys pedregosos, les sortides per Calella ja em van demostrar que si en aquells terrenys molt més suaus el contacte de les pedres amb la mínima sola era just – i la protecció pràcticament nul·la – portar-les a la Matagalls hauria estat un veritables suïcidi. Després de tafanejar per internet, vaig trobar les Minimus MT10. Concepte minimalista amb un petit drop de 4mm de la punta al taló, sola vibram amb més grip de dibuix, teixit ultra transpirable i un pèl més de protecció que les MT00, lleugeres.  La compra per Amazon va ser ràpida i correcte. El preu de 53 euros excel·lent. Les vaig començar a provar per Calella amb resultats boníssims, tant a terra com en asfalt. La prova de foc serà el 15 de setembre.

ESTIU MINIMALISTA

L´ estiu ha portat força novetats. Al sortir de Barcelona, en les darreres sortides, les molèsties, sobretot al bessó i al tendons d´ Aquil·les no acabaven de marxar. Sortir dos dies seguits no semblava – aleshores – gaire bona idea. A Calella, amb la muntanya, els camins de ronda, el far de Sant Sebastià. Hi havia moltes possibilitats per fer bones sortides, entre 9 i 17 Km, amb molts bon trams de muntanya, desnivells, terrenys de pedres, roques, asfalt, etc.

A la segona setmana ja havien desaparegut les molèsties del tot, i podia fer cada cop més distància, més ràpid. Era una sensació tant bona que els de casa ja estaven força farts de mi i de la meva conversió al minimalisme. Que no sento dolor, que tinc les cames fresques, etc. Això em va permetre de fer tirades més llargues, afegint nivell a les sortides. Fins a Cap Roig havia arribat molts cops, però no passava mai de determinada torre de color blanc. Dia a dia vaig anar sobrepassant aquest punt, per finalment arribar fins a la Platja del Castell i tornar pel camí del tren petit fins a Calella. Un dia, vaig fer el mateix camí, però a la inversa, es a dir, bosc, camí del tren petit, cap a la platja del Castell i cap a Cap Roig. Al Sant Roc em vaig descalçar i fins a casa. Van ser 17 Km de minimalisme i barefoot en tota regla, amb zero dolor. Com anècdota, a la baixada de Cap Roig vaig veure a un altre corredor minimalista i el vaig atrapar de tornada pel camí de ronda. També portava unes minimus (les MT20). Vam estar una estona canviat opinions sobre calçat minimalista i experiències. Genial.

DOLORS, MOLESTIES, LLAGUES

Com ja havia llegit per tot arreu, i com no podia ser de cap altra manera, van aparèixer les primeres molèsties. La principal, i única val dir, ha estat la sobrecàrrega del bessó dret. Suposo que no l´he deixat decansar prou des de la primera càrrega, i per això està allà, amenaçant, durant l´entrenament i en els dies posteriors.
El dolor al bessó va aparèixer per primera vegada quan en una sortida, vaig estar constanment pendent de la petjada, de l´entrada del peu, del ritme, del contacte, es a dir, que vaig córrer però no vaig gaudir res. En contra del recomenat - gaudir, deixar-se anar, "to flow", em vaig anar tensant, posant rígid, contret, fins que tot plegat es va traslladar al meu bessó. Els dies enls els quals he sortit evitant aquesta fixació, i fent un "control" no constant sobre la petjada, no s´ha produit la sobrecàrrega, de manera que intento evitar al màxim el sobrecontrol de la carrera.
El que tampoc he pogut evitar és els dies que he fet carrera descalç - entre 1.5 i 2 Km màxim, tot i sentir-me molt i molt bé, han aparegut llagues. Com es veu a les fotografies, han sortit a la part davantera del peu, és a dir, allà on s´ha de fer el recolçament en la carrera, de tal manera que si bé em molesten, el fet que apareguin al lloc correcte del peu fan que tot plegat sigui més suportable.
Ara uns dies de córrer amb sabatilles fins al guariment de les ferides.
Les ferides de la primera fotografia me les van fer les meves amigues Hatori. Sense rencúnia.

NEW BALANCE MINUMUS MT00

NEW BALANCE MINUMUS MT00

El destí va voler que pogués comprar el darrer parell de Minimus que quedaven en 44 (10) USA. El preu al 40%. No podia resistir-me a tenir el parell que d´alguna manera ho havia iniciat tot. Va ser el meu amic Jaume qui em va aprlar d´un conegut seu que les feia servir, fins i tot per fer maratons! M´ho va dir i des d´aquell dia vaig començar a buscar informació sobre el barefoot i les sabatilles minimalistes.
La sensació amb elles és molt bona. Menys rígided que les Hatory - les pots dolegar con si no res - superlleugeres i còmodes amb i sense mitjons. La sola de Vibram està composta per un seguit de petites esferes entrellaçades entre elles en un disseny semblant a l´Atomium de Brussels. Les zones de taló, metatars i dit gros estan reforçades amb discs plans d´un material una mica més dur que garanteixen la durabilitat i confort en les zones de més exposició. Tot i que inicialment resulta menys "estable" que una sola tradicional - per l´explicat del contacte del disseny - de seguida et fas amb elles. La tracció es perfecte i s´agafen al sól amb força. El teixit es força tècnic, amb una part superior semblant al plàsctic de les bosses de quadres que venen a les boigues de xinos i que té una aparença cruixent, tot i que per res incòmode. La part de la llengua es agradable i força flexible, prporcionant gran comodidat. Probades en varies sortides, es senzill de fer bons ritmes.

Aquí les teniu. Salut!

HATTORI OUTDOOR TEST

Cap de setmana de revetlla a Calella de Palafrugel. Ocasió ideal per treure les Hattori a terrenys menys còmodes. Vaig fer dos sortides, breus - de 8 Km. La primera divendres pel matí. De fet, i per ser sincer, vaig sortir amb les Assics, per por a que fos massa aviat per sortir a la muntanya amb les Saucony, per després de 300 metres vaig girar cua i les vaig canviar-me-les- Era, amb les Asics, com córrer amb les sabates de Frankenstein. Estava compromés amb el barefoot, i l´única manera d´adaptar-me era seguir endavant. Ja vaig dir que des de que vaig probar de córrer descalç, res va ser el mateix. En fi, sabatilles als peus i breu escalfament amb estiraments. Després carrera suau, intentant mantenir les 180 ppm. El terreny amb sorra, pedres, terra, etc., amb petits desnivells. Al final del camí de terra, a descalçar-se toquen. 1.5 km per asfalt que van ser un plaer. Còrrer sentint els teus peus "vius", amb el teu cos, l´entorn de camps i bosc fins arribar a Ermedàs. Des d´allà i fins al desviament de Cap Roig, de nou sabatilles. Més pedres, fulles, terra. Comportament perfecte! Cap sensació dolenta, ni per cop ni molèsties de cap mena. Tornada seguint el camí de ronda amb les mateixes bones sensacions. Des de l´Hotel Sant Roc fins a casa, de nou descalç. Magnífic! Al dia següent, zero molèsties. Diumenge matí mateix recorregut, amb les mateixes bones sensacions. Vaig augmentar el  ritme fins als 5´30´´- el dia bans el ritme està al voltant dels 6´ - 6´15´´. Molt bé. Petita ferida per roçament al peu esquerre - les sortides han estat tots sense mitjons - de la mida del cap d´una agulla. Avui hauria tornat a sortir, però he decidit dossificar els entrenaments per no caure amb lesions.

vista aèria d´Ermedas (Palafrugell. Girona)

Ja fa uns dies vaig comprar a Amazon US les sabatilles que des del primer moment em van captivar. Després de mirar molts models (five fingers, NB, Merrel, INOV8, etc) les SAUCONY HATTORI van ser amor a primera vista. Després de veure-les van venir les típiques visites a Youtube, Blogs, etc, fins que em vaig decidir a comprar-les. Problema 1. No es troben a Barcelona. Bé, de fet no es troben de cap mena de minimalistes, excepte a través d´internet (zapatillas minimalistas, corocomokiero). Finalment les vaig trobar a AMAZON USA per 87 euros, despeses incloses. D´USA a casa en 2 dies - reals - amb UPS. Servei fantàstic. Problema 2. El número no era el correcte pel meu peu. Vaig demanar un 9 USA i era un 10 USA. Ho bo de comprar a pàgines com AMAZON, es que els hi fas el retorn per correu ordinari i t´abonen l´import. Nova compra, ara si del 10 i en dos dies a casa.
La primera sortida amb elles era com les d´un nen petit. Super emocionat, excitat, content. Vaig còrrer amb elles 1 Km. Després em vaig descalçar i 3Km més. Sabatilles a les mans - 130 gr. Una sensació increïble. El contacte directe dels peus amb l´asfalt és simplement autèntic. Et dónes compte de que fins ara no corries, sino que et desplaçaves sobre una superficie que el teu peu mai tocava, ni sentia. Tant sols aquests kilometres per saber que estava en el cami correcte i que poc a poc això aniria millorant. Després dels 3 Km descalç, de nou les sabatilles i fins a casa.
Tot i ser minimalistes, les Hattori es feien notar després de l´experiència de còrrer descalç - tot i que res a veure amb còrrer amb amortiguació. El darrer Km fins a casa era com flotar. Vaig mantenir les 180ppm de cadència i em vaig trobat molt bé. Si que es cert, i ho he llegit en blogs i foros, que el peu sua una mica, però no es incomode per res i el que fa es que el peu i la sabatilla siguin un de sol, creant una veritable sensació molt propera a anar descalç.
Al dia següent zero molèsties a les cames i articulacions. Tot correcte.
Aquí una foto del dia

COMPARATIVA ÚS TALÓ VS. PART DAVANTERA PEU

Aquí us deixo un altre video que he trobat. L´he triat perquè qui parla és un professor que s´ha dedicat a l´estudi del corredor i de la manera de còrrer. Convençiu barefoot runner, explica com el peu del homínids va passar de ser prensil per pujar als arbres a adaptar-se al mitja - la sabana - per caçar animals. L´evolució va fer el peu apte per còrrer llarges distàncies i diferents velocitats. No és fins la dècada dels 70 quan apareixen les conegudes sabatilles amb amortiguació. I aquí és quan tot es torça. Ell diu que ens han fet crure que per poder còrrer ens calen unes sabatilles i ell diu "no, ens calen peus". Sobre la manera de còrrer, a l´igual que el darrer video, mosta a càmera lenta - acompanyat d´un gràfic - l´ impacte de còrrer amb el taló com a primer punt de recepció o fer-ho amb la part  mitja del peu 2/3 metatars. Es veu clarament com a l´impactar amb el taló es produeix - i malgrat l´amortiguació - un pic de càrrega de força que en la carrera amb la part mitja del peu no apareix . De la mateixa manera que recalca l´altre video, el punt de recolçament del peu ha de ser no en el taló sino més endavant. De fet, el que fem si recolcem el taló primer és fer força en el sentit oposat de la marxa, i fent que aquesta força en sentit contrari es tradueixi en lesions i molèsties. Espero que us hagi servit l´explicació.

Vaig començar ja fa uns anys la meva fició pel running. Cpom molts d´altres, em vaig iniciar en les curses de 10K. Poc a poc vaig anar ampliant la distància fins als 21K i finalment la distància de marató. Ara fa un anys vaig començar a fer triatlons, en distàncies sprint, olimpic i Half. Malgrat la progressió, ja feia temps que em rondava pel cap el millorar la meva tècnica de carrera, evitar les lesions que sembla tots tenim que acceptar, comprar les sabatilles cada cop amb més amortiguació. Darrerament, era més i més habitual veure a corredors i triatletes amb els mitjons compresors a tota hora. Alguna cosa dins meu em deia que hi havia quelcom que no estava fent bé, que ho normal no era tenir una, dos o més lesions per any, que cada cop el fet de còrrer s´estav tornant menys natural i més tècnificat - en quant a material, em refereixo.
La meva experiència amb la marató va ser determinat. Tots aquells que han fet una saben que la marató comença molt abans que el dia de la carrera. El meu camí va estar ple de dolors i molèsties. Un mes abans tenia que utilitzar els maleïts mitjons compressors, mitjons de descàrrega, i bones dosis de fred en acabar els entrenaments. Definitivament això no anava bé.
Fa uns mesos, vaig començar a veure en alguna cursa a corredors amb unes extranyes sabatilles amb dits. No semblaven patir més del propi de l´esforç per la distància. Ho vaig pendre com una moda més per vendre mé coses i no m´hi vaig posar gaire.
Ara no fa ni un mes vaig parlar amb un amic, que de casualiat em va parlar d´un conegut seu que s´havia passat al runnig amb calçat minimalista. Em va enviar un link d´unes sabatilles, les NB Minimus. A partir d´aqui han estat setmanes de recerca a internet, blogs, etc.
De tot plegat he tret algunes conclusions inicials: La primera és que l´home està prearat fisiològicament per còrrer sense sabatilles. Segon, que el calçat que el 99% de nosaltres fem servir va ser creat a la dècada dels 70. Abans els corredors no feien servir calçat amb amortiguació. Des de la seva implantació a nivell general, les lesions en corredors no ha parat de crèixer. Tercer, hi ha a casa nostre un gran buit en tot allò referent a aquesta reivindicació del nou running barefoot - de fet la majoria del material que he trobat, ja fossin opinions sobre calçat, tècniques, blogs, està en anglès.
El meu propòsit és, en la mesura del possible, aportar aquí la informació que vagi trobant sobre el tema, perquè així d´altres com jo ho tinguin una mica més facil.
I ja aprofitant el temsp que hi dedicaré, hi afegiré dos temas que m´apasionen, el triatló i la literatura, encara que en aquest cas relacionada amb el mon de l´esport.
Espero que us resulti útil.

Principis bàsics