martes, 19 de marzo de 2013
MARATO DE BARCELONA 2013
I finalment va rribar el dia pel que tant m´havia preparat. Amb l´experiència de l´anterior marató, quedava aplicar l´aprés. Arribava, si fa o no fa, amb circumstàncies semblants ( a dues setmanes em vaig refredar, suposo que per una baixada de defenses a conseqüència dels entrenaments més forts ) i amb un extrany dolor a la cama dreta que a una setmana em va fer deixar els entrenaments totalment i confiar en que el dia de la cursa no passés res.
La setmana de la compteció vaig veure diàriament tres litres d´aigua, menjar pasta dimecres (1) dijous (1) divendres (1) dissabte (2). L´esmorzar del diumenge el de sempre més platan i un pèl més de fruits secs. Ah, i un ibuprofeno, per les molèsties.
Em vaig llevar 3 hores abans, per anar amb prou temps i no tenir més nervis dels necessaris. Em vaig llevar descansat, malgrat haver-me despertat dos o tres cops per comprovar l´hora i pels plors de la nena.
Dutxa, esmorzar i primera visita al bany. Vestir-me i segona visita. Miro per la finestra per vere si en Miquel havia arribat i ...PLOU! Com? Cap previsió parlava de pluja. Cap problema, és tant sols aigua, així que agafo un parell de impermeables dels xinos i cap al cotxe. De camí canviem el lloc on aparcar i ens decidim pel pàrquing del MNAC. A les 7´10 ja som allà. Ple de cotxes ja estacionats i molts d´altres fent les maniobres més extranyes per estacionar allà on no sembla possible. Ens quedem al cotxe fins 7´40, quan sortim per baixar a la zona de sortida. Abans m´he prés un dels dos gels (previ a la sortida i Km10 -Powerbar amb sodi i cafeina ) que porto.Ambient extraordinari. Corredors escalfant, canviant-se de roba, posant-se vaselina. Multitud de colors, de noms d´aquí i de fora als pitralls. Tothom esta neguitós, però content. Tots, el 19000 tenim una història personal per ser aquell dia allà. Tothom ha lluitat, entrenat, patit i sacrificat molt de temps i energia per ser a la sortida. Ningú s´ho vol perdre.
M´acomiado d´en Miquel i baixo a les escales per veure si està en Robert. No el trobo i començo a escalfar en solitari. A la segona recta, la panxa apreta i per primer cop visita als lavabos de l´organització. Sort que sóc dels primers i les condicions de neteja i de subministrament (paper) són òptimes.
Segueixo l´escalfament, més lleuger, i em trobo amb la Mònica, companya d´entrenaments amb en Castillejo i que debutarà aquell dia. Ens acomiadem emocionats i ens desitjem el millor.
A manca de 10 minuts ja sóc al calaix ( no vull que passi el mateis que a Granollers) i compto els minuts mentre busco cares conegudes.
S´apropa el moment i de nou la pluja torna. Que més dóna. Ara res no ens pot aturar, i de fet millor la pluja que un cel blau i ple de sol.
La sortida és bona, i surto al ritme que m´he proposat (4´30´´).
Cap al KM 6 estan la meva àvia i la meva padrina, soles sota la pluja amb el seu paraigües que les aixopluga. Són prop de les 9 quan els faig un petó i segueixo. Em sento fort.
Els quilòmetres van passant i a l´alçada de L Illa em trobo a en Robert i un colega seu. M´ uneixo al grup, però aviat veig que van molt forts. Si fos una mitja encara però avui no me la vull jugar apretant abans d´hora, així que segueixo al meu ritme i ells es distancien. El pas pels 10 es perfecte i dins del temps amb precisió suïssa. Segon gel i cap endavant. Em sorprenen els carrers plens de gent. Acostumat a la manca d´implicació dels barcelonins per esdeveniments d´aquesta mena és molt gratificant córrer amb crits (molts en d´altres idiomes, les coses com són). Al 20 agafo el gel de l´organització i OH, és un GU més espés que un puré. L´he ben cagada, perquè no he agafat més dels meus i aquest em costa molt d´empassar. EL pas pels 21 es també bo, i vaig dins dels temps. A la Meridiana veig els corredors de l´altre sentit: són els de 2h 45´!! Vaig bé!.
Fins al 25 em trobo fort, però d´ença aquell quilòmetre començo a notar fatiga a les cames, em costa més matenir el ritme, tot i que estic al voltant dels 4´30´´.
Arribada a la Diagonal,on veig també corredors en l´altre sentit i els cartells de 31. Ja falta menys, em dic. Busco als meus pares i no els trobo. Deixo de banda la concentració i estic pendent de veure´ls. Fins a la volta davant del CC Glòries no veig a la Sònia amb l´Adrià i el cotxet de la nena. On són el meus pares? NO han pogut venir? M´imagino que no i que ara la Sónia marxarà amb tots dos cap a plaça Espanya. Han de ser allà per quan arribi!
Segueixo corrents, però em costa de valent. Agafo un altre gel al 30 però ja no me ´l pendre. Errada enorme perquè el darrer a ser al 20 i ja no pendre res més fins a cruar la meta.
Noto les cames més i més cansades i al 35 m´avancen les llebres de 3´15. No les puc seguir. Em donc per satisfet si puc acabar, perquè a aquelles alçades, tenir una rampa o una "pájara" seria el més normal.
Vaig aguantant com puc, però extranyament no penso en que m´he guardat un gel. No entenc perquè se´m cansen les cames. No puc pensar.Tant sols vull acabar. La gent anima moltíssim però no milloro.
La pujada pel paral·lel és un drama. Ja l´havia patit a la Jean Bouin, però ara, després de 40km i sense energia ni reserves es un suplici. A manca d´un km crec que no acabaré i malgrat que està ple de gent, només busco amb la mirada a la meva dóna i al meu fill. A la corva abans de la recta el veig. L´ Adrià ja està al´altra banda de la tanca i l´agafo. L´he de deixar perquè les cames no m´agunanten i li dic si entrem corrents. Em diu que si i és ell qui tira de mi fins a creuar la linea de meta. Entro molt i molt cansat. Feliç per ser allà, en 3h23´. Estic lluny deles 3h15´que volia però de ben poc que ni acabo, així que donc gràcies.
Després rehidratació i a menjar una mica. No he planificat un punt de trobada amb la Sònia i ens perdem fins que un bon home em deixa el seu telèfon per trucar-la. L´ Adrià em éu veure cansat, perquè em comença a donar fregues abans de que arribi la Sònia.
Em renya perquè no ens hem trobat, L¨abraço per dir-li gràcies per tot, pels dies que s´ha quedat sola amb els nens mentre jo entrenava, per ser alla aquell dia, per agunatar-me totes les neures i nervis dels dies de lesió.
Em canvio i tornem en metro. Està ple de corredors i familiars que venen a veure´ls. Quin gran dia.
A casa em dutxo una bona estona i a dinar un entrecot enorme. No puc fer migdiada de tant cansat que estic.
Dilluns em llevo amb una idea clara de perquè he fet el temps que he fet. Els maleïts gels, la meva confiança ¿? en agafar els de l´organització, la meva irresponsabilitat de no pendre res des del k20, etc. M´indigno amb mi mateix per haver comés una errada tant gran i espatllar tants dies d´entrenament. Ara no hi res a fer. És una lliço que n´oblidaré.
Ara toca descansar, recuperar-se i mirar endavant cap a noves fites.
El que si queda clar és que el calçat minimaliste és l´opció correcte ( avui, segon dia i tinc les cames molt millor, zero llagues ni lesions, tant sols cruiximents de l´esforç) i que va ser el millor que podia haver fet. D´aqui en endavant, i tenint l´assumpte del calçat solucionat, queda centrar-se en els entrenaments i en millorar les marques.
Tinc l´espina clavada de no fer 3h10´. Que faré l´any que ve? Ja ho veurem.
La setmana de la compteció vaig veure diàriament tres litres d´aigua, menjar pasta dimecres (1) dijous (1) divendres (1) dissabte (2). L´esmorzar del diumenge el de sempre més platan i un pèl més de fruits secs. Ah, i un ibuprofeno, per les molèsties.
Em vaig llevar 3 hores abans, per anar amb prou temps i no tenir més nervis dels necessaris. Em vaig llevar descansat, malgrat haver-me despertat dos o tres cops per comprovar l´hora i pels plors de la nena.
Dutxa, esmorzar i primera visita al bany. Vestir-me i segona visita. Miro per la finestra per vere si en Miquel havia arribat i ...PLOU! Com? Cap previsió parlava de pluja. Cap problema, és tant sols aigua, així que agafo un parell de impermeables dels xinos i cap al cotxe. De camí canviem el lloc on aparcar i ens decidim pel pàrquing del MNAC. A les 7´10 ja som allà. Ple de cotxes ja estacionats i molts d´altres fent les maniobres més extranyes per estacionar allà on no sembla possible. Ens quedem al cotxe fins 7´40, quan sortim per baixar a la zona de sortida. Abans m´he prés un dels dos gels (previ a la sortida i Km10 -Powerbar amb sodi i cafeina ) que porto.Ambient extraordinari. Corredors escalfant, canviant-se de roba, posant-se vaselina. Multitud de colors, de noms d´aquí i de fora als pitralls. Tothom esta neguitós, però content. Tots, el 19000 tenim una història personal per ser aquell dia allà. Tothom ha lluitat, entrenat, patit i sacrificat molt de temps i energia per ser a la sortida. Ningú s´ho vol perdre.
M´acomiado d´en Miquel i baixo a les escales per veure si està en Robert. No el trobo i començo a escalfar en solitari. A la segona recta, la panxa apreta i per primer cop visita als lavabos de l´organització. Sort que sóc dels primers i les condicions de neteja i de subministrament (paper) són òptimes.
Segueixo l´escalfament, més lleuger, i em trobo amb la Mònica, companya d´entrenaments amb en Castillejo i que debutarà aquell dia. Ens acomiadem emocionats i ens desitjem el millor.
A manca de 10 minuts ja sóc al calaix ( no vull que passi el mateis que a Granollers) i compto els minuts mentre busco cares conegudes.
S´apropa el moment i de nou la pluja torna. Que més dóna. Ara res no ens pot aturar, i de fet millor la pluja que un cel blau i ple de sol.
La sortida és bona, i surto al ritme que m´he proposat (4´30´´).
Cap al KM 6 estan la meva àvia i la meva padrina, soles sota la pluja amb el seu paraigües que les aixopluga. Són prop de les 9 quan els faig un petó i segueixo. Em sento fort.
Els quilòmetres van passant i a l´alçada de L Illa em trobo a en Robert i un colega seu. M´ uneixo al grup, però aviat veig que van molt forts. Si fos una mitja encara però avui no me la vull jugar apretant abans d´hora, així que segueixo al meu ritme i ells es distancien. El pas pels 10 es perfecte i dins del temps amb precisió suïssa. Segon gel i cap endavant. Em sorprenen els carrers plens de gent. Acostumat a la manca d´implicació dels barcelonins per esdeveniments d´aquesta mena és molt gratificant córrer amb crits (molts en d´altres idiomes, les coses com són). Al 20 agafo el gel de l´organització i OH, és un GU més espés que un puré. L´he ben cagada, perquè no he agafat més dels meus i aquest em costa molt d´empassar. EL pas pels 21 es també bo, i vaig dins dels temps. A la Meridiana veig els corredors de l´altre sentit: són els de 2h 45´!! Vaig bé!.
Fins al 25 em trobo fort, però d´ença aquell quilòmetre començo a notar fatiga a les cames, em costa més matenir el ritme, tot i que estic al voltant dels 4´30´´.
Arribada a la Diagonal,on veig també corredors en l´altre sentit i els cartells de 31. Ja falta menys, em dic. Busco als meus pares i no els trobo. Deixo de banda la concentració i estic pendent de veure´ls. Fins a la volta davant del CC Glòries no veig a la Sònia amb l´Adrià i el cotxet de la nena. On són el meus pares? NO han pogut venir? M´imagino que no i que ara la Sónia marxarà amb tots dos cap a plaça Espanya. Han de ser allà per quan arribi!
Segueixo corrents, però em costa de valent. Agafo un altre gel al 30 però ja no me ´l pendre. Errada enorme perquè el darrer a ser al 20 i ja no pendre res més fins a cruar la meta.
Noto les cames més i més cansades i al 35 m´avancen les llebres de 3´15. No les puc seguir. Em donc per satisfet si puc acabar, perquè a aquelles alçades, tenir una rampa o una "pájara" seria el més normal.
Vaig aguantant com puc, però extranyament no penso en que m´he guardat un gel. No entenc perquè se´m cansen les cames. No puc pensar.Tant sols vull acabar. La gent anima moltíssim però no milloro.
La pujada pel paral·lel és un drama. Ja l´havia patit a la Jean Bouin, però ara, després de 40km i sense energia ni reserves es un suplici. A manca d´un km crec que no acabaré i malgrat que està ple de gent, només busco amb la mirada a la meva dóna i al meu fill. A la corva abans de la recta el veig. L´ Adrià ja està al´altra banda de la tanca i l´agafo. L´he de deixar perquè les cames no m´agunanten i li dic si entrem corrents. Em diu que si i és ell qui tira de mi fins a creuar la linea de meta. Entro molt i molt cansat. Feliç per ser allà, en 3h23´. Estic lluny deles 3h15´que volia però de ben poc que ni acabo, així que donc gràcies.
Després rehidratació i a menjar una mica. No he planificat un punt de trobada amb la Sònia i ens perdem fins que un bon home em deixa el seu telèfon per trucar-la. L´ Adrià em éu veure cansat, perquè em comença a donar fregues abans de que arribi la Sònia.
Em renya perquè no ens hem trobat, L¨abraço per dir-li gràcies per tot, pels dies que s´ha quedat sola amb els nens mentre jo entrenava, per ser alla aquell dia, per agunatar-me totes les neures i nervis dels dies de lesió.
Em canvio i tornem en metro. Està ple de corredors i familiars que venen a veure´ls. Quin gran dia.
A casa em dutxo una bona estona i a dinar un entrecot enorme. No puc fer migdiada de tant cansat que estic.
Dilluns em llevo amb una idea clara de perquè he fet el temps que he fet. Els maleïts gels, la meva confiança ¿? en agafar els de l´organització, la meva irresponsabilitat de no pendre res des del k20, etc. M´indigno amb mi mateix per haver comés una errada tant gran i espatllar tants dies d´entrenament. Ara no hi res a fer. És una lliço que n´oblidaré.
Ara toca descansar, recuperar-se i mirar endavant cap a noves fites.
El que si queda clar és que el calçat minimaliste és l´opció correcte ( avui, segon dia i tinc les cames molt millor, zero llagues ni lesions, tant sols cruiximents de l´esforç) i que va ser el millor que podia haver fet. D´aqui en endavant, i tenint l´assumpte del calçat solucionat, queda centrar-se en els entrenaments i en millorar les marques.
Tinc l´espina clavada de no fer 3h10´. Que faré l´any que ve? Ja ho veurem.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)