MITJA MARATO BARCELONA

Una companya d´entrenaments, no sé com, va trobar aquestes fotos, que són del moment quan giro per fer el darrer tram de la diagonal  - on estava la meva familia - i surto del recorregut per fer un petó a l´Adrià. Quina emoció per tots!! Sense ells res seria possible.

MITJA MARATO BARCELONA

I per fi va arribar el RESULTAT! les sensacions després de la mitja de Granollers havien estat bones. Per res se m´havia fet pesada, havia fet un bon temps, tenint en compte que sortia de la lesió i que hi havia cert desnivell i que no coneixia el circuit, retallar tres minuts no semblava, al menys, impossible. L´experiència és sens dubte un grau, i en les curses és el mateix. Els anys m´han fet millor coneixedor del meu cos i de les necessitats d´una cursa de mitja distància. Així, ja no faig un únic àpat de pasta la nit abans, sino que la setmana de la competició ja faig algun a principis i després divendres (1) i dissabte (2) seguits de la seva cervesa i del seu gelat. Per la Cursa, gel mitja hora abans amb ampolla d´aigua i un altre cap al quilòmetre 8-9 i aprofitar l´avituallament per hidratar-me.
Tenia certs dubtes del meu estat d´ànim, perquè no sentia aquella il·lusió i aquells nervis prèvis a la carrera. Estava tranquil i fins i tot una mica apàtic. Em vaig llevar dues hores abans, esmorzar habitual.
A les 8 sortia de casa - havia quedat a les 8.15 - i per primer cop vaig anar trotant super suau fins a la sortida. D´altres vegades havia anat amb bici, però vaig calcular que la distància era molt curta i que em serviria per fer l´escalfament.
Carrers abans d´arribar començo a veure els corredors que surten dels cotxes, gent estirant, grups d´amics a punt per la competició. Els nervis i l´estat s´activen. Mantinc el ritme de trot però sento l´emoció que creia perduda. Un cop allà veig en Miquel - era la seva primera mitja - i fent una mica d´escalfament i estiraments i el darrer buidat abans de la sortida. Ens acomiadem dessitjant-nos sort.
Arribo amb temps al calaix - no com a Granollers - i espero la sortida. Moltíssima gent - han anunciat prop de 15000 corredors - i penso en com serà pels que surtin al darrere de tot.
A l´aribar al passeig marítim hi ha una mica més d´espai. Pujo el Paral·lel lleuger - no esbufegant com a la Jean Bouin - i  amb moltes ganes. M´anima anar avançant tota l´estona a d´altres corredors que pertànyen al meu calaix. El pas de 5k es bo i veig que les forces són allà. No afluixo i al 10k sembla possible assolir l´hora 30´.
El canvi de circuit el fa un pel més amé i el ritme segueix constant. Abans del 15k està la meva familia esperant-me. Vull passar ràpid, tinc l´energia que em brolla de les cames. Veig la Sònia i l´Adrià al damunt de la plataforma del cotxet amb la Miranda, amb el cap baix, com quan fa que té vergonya. Surto de la trajectòria i li faig un petó. Es posa content i sé que ho recordarà més tard.
Tota la diagonal cap al Forum i al 17k em sento fort i dins del temps. Començo a pujar ell ritme i baixo fins els 4´ per quilòmetre. Segueixo avançant- corredors - fins a la meta - on entro al límit pero amb temps de 1h 30´30´´. El 1441 de 14400!  Estic tant i tant feliç! Mai pensava que podria aconseguir baixar 7´ d´un any per l´altre ( al 2011 va ser 1h 41´). M´hidrato i menjo una mica del poc que donen i cap a casa trotant com si res. Puc dir que és dels dies més feliços com a corredor que he sentit. Els ànims per la marató són molt bons i espero no lesionar-me  a les setamanes finals (en queden tant sols 4) i arribar en estat òptim. No participaré en més competicions fins la Marató. Queden les setmanes més dures.

MITJA MARATÓ GRANOLLERS

La previsió del temps era de día fred. De fet, feia dies que bufava un vent molt fort i les temperatures s´estaven posant d´acord amb el calendari. Pel matí, al llevar-me a les 8 - un del avantatges de la mitja és que no cal matinar - veig el cel blau i net. Al 3/24 anuncien 3 graus a Barcelona, així que agafo malles llargues, samarreta de màniga llarga i curta al damunt, buff i guants. Esmorzar habitual (torrades, suc i cafe amb llet) i a les 9´30 cap a Granollers. Vull arribar amb cert marge perquè no conec el lloc ni si serà fàcil aparcar i no vull afegir més nervis als que ja tinc.
Arribo bé i aviat ja estic estacionat. Molts corredors escalfant. Queda prop d´una hora: ja estan escalfant? Fora fa fred, però menys del que m´esperava. Em quedo al cotxe escoltant música i pensant en els temps de pas, en el ritme per quilòmetre, en fi, les típiques tonteries que penses abans d´una carrera. Gel abans de baixar de cotxe, ampolla d´aigua per anar bebent (sempre se´m seca la boca abans de sortir) i començo a escalfar. Moltíssima gent. Vaig molt i molt suau. Sé que es important que escalfi si no vull patir cap problema al meu estimat bessó esquerre. De seguida noto que em sobrarà roba, i torno al cotxe a deixar la samarreta de màniga llarga i em quedo tant sols amb la curta que porta el dorsal.
Quan de nou m´adreço cap a la sortida, molta menys gent escalfant. Al carrer de la sortida veig ja com els corredors agafen llocs. Merda! Se m´ha fet tard, i hauré de sortir força enrrere ( de fet vaig sortir en la tanda blava i no en la groga) Això vol dir que els corredors que tindré al costat aniran a un ritme més baix que el que jo portaré i que tindré que anar avançat tot el cami, amb el que això suposa de canvis de ritme, possibles accidents, etc.
Minuts abans de la sortida escolto que dos corredors als meu costat diuen :" en la subida a 5 o 5¨30´´" Com que "la subida"? Quina pujada? No sabia que n´hi havia de pujada. ELs hi pregunto si serà llarga, i em diuen que si. Que els 10 primers quilòmetres pujen i que la resta es baixada, encara que la pujada no es gaire forta ni pronunciada, però si constant.
Amb aquestes perspectives sortim. Com ja imaginava, un munt de corredors a un ritme més lent que el meu. Avançaments impossibles per les voreres, salts aqui i allà. En certs moments el cami s´estreta i es impossible avançar.
De seguida deixem el nucli urbà i pareixen camps. Fa un cel blau i em trobo content. Les cames van bé, no paro d´avançar a corredors i la pujada no és ni de bon tros un problema. El recorregut és molt amé, hi ha molta gent al carre per animar ( al contrari que a la meva estimada Barcelona) i com si no res en trobo al quilòmetre 10.
A partir d´aquí es baixada, i veig que vaig bé, així que decideixo apretar el ritme. Cap al 14 em trobo a un company d´entrenaments que va deixar el grup. Em pregunta si vaig a per l hora 30´. No m´havia ni plantejat. Miro el rellotge i veig que no hi arrtibaré, però m´hi puc apropar, així que decideixo apretar un pèl més. Em diu que em veu fort, i deu ser cert, perquè de seguida el deixo enrere i enfilo els darrers quilòmetres volant. Els carrers són plens a vessar. L´ambient és extraordinari. Tot són crits i et sents portat. Els darrers dos quilòmetres vaig per sota de 4´. Al fons veig l´arc de la meta. EL Garmin (per variar) em marca més distància de la real, així que quan passo la meta, marca 21k 350m, en 1h 43´! El meu millor temps! I jo que patia per si la podria acabar, i amb quin temps, i aquí ho tens.
En acabar, més bossa d´obsequis i un brou calent que em recupera de seguida. La torno a casa sense superar en cap moment el límit de velocitat. Gaudeixo del sol i de la sensació de cansament a les cames. Però sobretot de satisfacció personal i d´haver fet la millor mitja marató de totes. De ben segur que l´any que bé repetirem.
Després a casa, wattsapp amb el grup d´entrenament. tothom a fet millor marca personal. Fins i tot l´entrenador, en Carles Castillejo ha quedat segon classig¡ficat però ha fet record de Catalunya i quart millor temps d´Espanya. Quin luxe poder tenir´lo com a preparador.

ENTRENAMENT AMB CARLES CASTILLEJO

Com va vaig comenar a l´entrada anterior, calia en aquest blog fer esment del canvi d´entrenador per la Marató. Des que vaig iniciar la preparació per la de Barcelona de fa 4 anys, estava amb el club de Runnersworld Barcelona. Inicialment era un grup força reduit. Recordo el sprimers entrenaments els dissabtes i no passavem dels 7 o vuit. AMb ells vaig començar de manera seriosa a preparar-me per la Marató de Sant Sebastià. El meu preparador va ser en Marc Hurtado, un veritable crack, prim i llargarut, amb un trot elàstic i elegant, que corria de tot, però sobretot triatlons. Vaig seguir aquella preparació i vaig aconseguir l´objectiu: 3 h 30´. Després, sense un objeciut clar en el futur, vaig continuar anant als entrenaments, però de manera discontinua a llarg dels mesos. Els grup es va anar fent més i més nombrós. El darrer any, on jo ja preparava la Half de Calella, s´havien de fet creat dos grups, un de debutants i un d´"avançat", per tal de gestionar l´espai a la pista els dimecres a la MarBella.
Aquest any, inicialment vaig renovar amb el club, però el grup tant nombrós i el fet de que la sessió comences a les 20h30´- sempre era més tard, i coincidia de ple amb sopars i banys dels nens - em va fer plantejar-me una altra opció.
Aquesta va arribar gairebé per casualitat, quan un dia en portar al nen a l´entrenament d´atletisme els dilluns vaig veure que s´oferia entrenament amb en Carles Castillejo (www.carlescastillejo.com). Per portar el nen a entrenat amb els de Barcelona atletisme  en sortia per 15 euros al mes i una matricula simbòlica. A més a més, començava a les 19 hores. Per tot plegat em vaig decidir a probar-ho i em va agradar molt. No sempre tens a un campió olimpic per fer-li preguntes cara a cara o be per internet (la veritat es que sempre respon, i aviat).
Des de aleshores estic amb ell i un grup de 7 corredors. Us podeu imaginar que tot es molt més proper al ser menys massificat, i la seva experiència es incontestable. Sé, perquè en vàrem parlar, que no està a favor del calçat minimalista, però enten que es una decisió personal meva.
Setmanalment vaig rebent els plans d´entrenament. a banda de que en qualsevol moment poguem fer preguntes sobre el que ens calgui.
He pensat que potser a algú li podria interessar, així que els pujaré al blog i hi haura una mica més d´informació i d´informació de com vaig preparant el gran día.

MARATO BARCELONA MINIMALISTA

Molts dies han passat des de la darrera entrada. Moltes coses també. Despres de la darrera mitja marató de muntanya de Collserola, vaig participar juntament amb l´Abel i en Kilian als 10K de Terrassa, també de muntanya. Va ser molt divertit, tot i que vaig pendre mal al peu esquerre. Com realmnet em sentia bé, el dia següent - dilluns - i aprofitant que portava al nen a l´entrebament a la Mar Bella, vaig voler rodar suaus uns quilòmetres.
Allà va començar tot el periple de molèsties i lesions que m´han durat ben bé fins aquesta setmana passada. Va ser una punxada al bessó/soli de la mateixa cama on m´havia fet mal - l´esquerra. Vaig tenir que parar per un dolor agut, un punxada intensa. Sense preocupar-me´n gaire, vaig fer uns dies de repós, però d´ença el dolor apareixia i desapareixia de manera intermitent. Hi havia dies en que podia fer 20K sense problemes i d´altres que tenia que plegar al quilòmetre 4. A les sèries és on més ho vaig notar. A ritmes alts, el dolor començava, i en dos entrenaments vaig tenir que abandonar abans d´acabar.
Comencen les preocupaciones, el mal humor, els nervis. Els vells fantasmes de la primera vegada que vaig preparar la Marató - i que no vaig poder fer per una periostitis de cavall que va durar mesos - tornasen. Em començava a afectar al dia a día. Si no podia surtir estava de mal humor. Si sortia i tenia dolor també, i els dies posteriors, vivia sentint constantment el dolor al meu bessó. Començava a plantejar-me si podria er la marató, si no m´havia precipitat al´apuntar-me. Fins i tot vaig tenir dubtes si el calçat minimalista era el correcte per llarga distància i l´havi cagat de veritat. El preparador  - del qual parlaré en una altre entrada - em va aconsellar que podia anar al seu fisió. De nou els fisios! Pasta, més temps de repós, etc.
Va caldre un moment de serenor i d´autoreflexió per parar l´espiral on estava entrant. De cop ho vaig veure clar com la llum del dia. M´ havia apuntat a la Marató perquè de nou, al canviar de calçat havia sentit il·lusió de còrrer, de no tenir molèsties, de gaudir. Cert que fins aleshores sortia sense cap entrenament concret i que el fet de tenir que acomplir amb temps, quilòmetres, dies m´estava treient la il·lusió i m´estava també estressant. Era així de sencill. Calia recuperar la il·lusió, recordar que ho feia perquè volia, que no tenia que demostrar res a ningú. Ningú m´ho demanava, ni que fes les 3h 15´. Tot era al meu cap: el problema i la solució.
Vaig dir-me que volia fer-la, però no a qualsevol preu. Si no podia ser en 3h 15´que fos en 3h 30´o 4h. Els entenements els seguiria, però a ritmes més suaus. Suprimia alguns dels dies de sèries ràpides. No seria tant ràpid el dia de la carrera, però augmentava les possibilitats de ser-hi. Així que dit i fet.
De sobte, va ser com notar que em treia un gran pes del damunt, i us ho cregueu o no, vaig deixar de sentir el maleït dolor al bessó! Potser hi havia quelcom de psicosomàtic en tot plegat, en els nervis, en els fantasmes d´altres vegades. La qüestió es que d´ença aquell dia he sortit amb certa regularitat. Aquesta setmana fins i tot amb més dies d´entrenament de l´habitual, i no tinc cap molestia.
Crec que també a tot l´aspecte mental ha ajudat el fet de resoldre el tema del calçat per la Marató. Finalment les guanyadores són les New Balance MR00. Amb el dibuix a la sola de les MT10 però amb Zero Drop, cordons i bona tanspiració, han estat desicives per a la millora, n´estic segur.
Aquest cap de setmana faré la mitja de Granollers, i les probaré per primer cop a una mitja d´asfalt. Ja informaré de com ha anat tot plegat.