RECORREGUT MATAGALLS-MONTSERRAT 2012

Aquí deixo el perfil de la travessa amb els desnivells i distàncies.

http://www.matagallsmontserrat.cat/Mm/images/triptic_2012.pdf

84 RAON PER SER MINIMALISTA

El passat 15 de setembre va tenir lloc la 33a edició de la Matagalls-Montserrat amb un recorregut de 84 quilòmetres i un desnivell acumulat de 5980 metres. L´ocasió ho mereixia i calia doncs, abans que res, triar el calçat més adient. Ja la vaig fer l´any passat i sabia qui tipus de terrenys em trobaria: pedres de totes les mides, soltes i entre soralls, arrels, quilòmetres i quilòmetres de nit amb l´única llum del frontal, salts i terrenys lliscant. El més lògic hauria estat triar un calçat específic de muntanya tipus Asics Trabuco o Salomon XR. El més lògic si no hagués decidit ja fa mesos utilitzar tant sols calçat minimalista i quan he pogut descalçat. No volia invertir ni un euro en calçat amb amortiguació, menys veien com anaven les coses amb el minimalisme. Com ja he explicat en una altra entrada la decisió va ser per les New Balance Minimus MT10.

El resultat va ser inmillorable. He de dir que l´any anterior vam acabar amb els dos peus completament plens de llagues, amb grans dolors a les cames des de ben bé la meitat del traçat i fins el final. Aquest cop les coses van ser molt diferents.

La sortida de Col Formic es força senzilla, amb un terreny que de seguida es fa suau al Pla de la Calma amb terra i una mica de pedres, què és cert es perceben, però no causen cap molèstia. Després del primer control descens fins a Aiguafreda. Les Minimus responen bé en tracció a les baixades i ens porten fins al primer habituallament sense adonar-nos.

Després d´allà forta pujada i continues pujades i baixades fins a Sant LLorençs Savall - on la majoria de la gent que vol abandonar ho fa. El camí fins aquí es accesible amb alguna baixada una mica més tècnica, però les MT10 agunataven bé. S´anava acumulant una mica de cansament a les cames, però cap sobrecàrrega, cap dolor ni estrebada muscular. De les ampolles ni noticia. 

Sortida de Sant Llorenç i cap a La Mola, amb un ascens mantingut però per bona superficie. A meitat de camí quelcom semblant a una llera de riu ple de rocs de tots les mides i d´altres més grans. Un escenari fantàstic, on a certs trams anavem saltant i un pèl més ràpid, sentint el terra com només el calçat minimalista permet.

Ja a Matadepera trams d´asfalt que em fan trobar a faltar de nou la muntanya i cap a Vacarisses, on se´ns va fer de dia. Traçat força tècnic d´uns 4 quilòmetes amb baixades pronunciades, troncs i arrels i força pedra per arreu. De Vacarisses fins a Monistrol de Montserrat asfali i una mica de pedra al final del control 9.

Finalment ja de dia l´ascens a la muntanya. Pujo content, amb les cames cansades però sense molesties. El contacte constant amb les pedres durant tota la nit m´ha fet tenir més sensible la planta del peu, i noto força les imperfeccions del terrenys, les pedres, els sots, però ja res em pot aturar. No paro d´avançar a gent mentre pujo i pujo. Em sorprenc corrents en un tram pla. En un no res ja sóc adalt.

Arriba - després de mejar i hidratar-se - el moment de treure´m els mitjons. He utilitzat durant tota la travessa un Injinji molt prims que vaig probar uns dies abans i que em va proporcionar el Ricard de http://corrocomokiero.com. Resultat: dues petites ampolles a cada taló - de la mida d´una llentia - a les que no els hi poso ni comped. Els peus una mica inflamats. Els musculs de les cames fatigats - no esperava menys, però ABSOLUTAMENT SATISFET d´haver fet la travessa amb el calçat que volia, deixant enrrere la por a si es pot o no fer una travessa d´aquestes característiques amb calçat minimalista, reforçant la meva idea de haver triat el camí correcte, el running  correcte. I si algú en té cap dubte, miru la meva cara després de 17 hores i dieu-me que hi veieu.

CÓRRER AMB EL TERRENY, NO CONTRA ELL

Córrer. Córrer amb el terreny, no contra el terrenys. Deixar el cos relaxat, gaudir de  notar les imperfeccions del terreny, la textura de les superfícies, la temperatura  del sòl, la gespa molla. Córrer descalç és potser la sensació més agradable de quantes en l´ esport he trobat – els salt a cavall n´ és un altre. És, literalment, alliberar els peus del tancament al que estan subjectes tantes i tantes hores al llarg del dia. I ells t´ ho agraeixen. He notat ja petites transformacions en la fisonomia dels meus peus i cames. Els tendons d´ Aquil·les s´ han més forts i grans – a cop d´ ull abans es veia el tendó prim i definit, ara pràcticament es mostra. La zona davantera – el metatars – s´ ha fet més gruixuda i amorteix més i millor en contacte amb el terra. La planta està més musculada i cada cop puc fer distàncies més llargues sense patir ampolles – que ara és aproximadament de 7/8 quilòmetres. Els dits sembla que es vagin separant.

Són els resultats d´ eliminar tota “ajuda” al corredor que les sabatilles amb amortiguació diuen tenir. El que en realitat fan és afeblir el peu, atrofiar les seves qualitats innates i minvar l´ adaptació que el peu – com qualsevol altra part del cos – desenvolupa enfront la necessitat de l´ entorn. La percepció del terreny, la informació que envien les terminacions nervioses, fan que córrer descalç i amb sabatilles minimalistes sigui un experiència nova amb un peus vells. Doncs per acabat doncs el procés d´ adaptació i comença el de millorament – temps i distàncies – amb vista a la Marató de Barcelona. Em cal decidir amb quin calçat la correré, però està clar que serà minimalista i que si puc – ja ho començo a veure – vull fer els darrers quilòmetres descalç.

NEW BALANCE MINIMUS MT10

Aquest mes de setembre tenia  la travessa de la Matagalls Montserrat. Per l´ experiència de l´ any passat sabia que el terreny era força exigent. Trams de roca,  pedres soltes, grans pedres, salts, obstacles. Necessitava una sabatilla que em proporciones la seguretat necessària per afrontar els 84 quilometres de recorregut. Les amistats em recomanaven tant sols sabatilles de muntanya amb amortiguació tipus Assics Trabuco, o les conegudes Salomon. Per mi, que portava ja alguns mesos amb minimalistes, aquesta no era una opció viable. Tampoc ho era fer servir les Minimus MT00, que malgrat en diversos foros les descrivien com a bones per terrenys pedregosos, les sortides per Calella ja em van demostrar que si en aquells terrenys molt més suaus el contacte de les pedres amb la mínima sola era just – i la protecció pràcticament nul·la – portar-les a la Matagalls hauria estat un veritables suïcidi. Després de tafanejar per internet, vaig trobar les Minimus MT10. Concepte minimalista amb un petit drop de 4mm de la punta al taló, sola vibram amb més grip de dibuix, teixit ultra transpirable i un pèl més de protecció que les MT00, lleugeres.  La compra per Amazon va ser ràpida i correcte. El preu de 53 euros excel·lent. Les vaig començar a provar per Calella amb resultats boníssims, tant a terra com en asfalt. La prova de foc serà el 15 de setembre.

ESTIU MINIMALISTA

L´ estiu ha portat força novetats. Al sortir de Barcelona, en les darreres sortides, les molèsties, sobretot al bessó i al tendons d´ Aquil·les no acabaven de marxar. Sortir dos dies seguits no semblava – aleshores – gaire bona idea. A Calella, amb la muntanya, els camins de ronda, el far de Sant Sebastià. Hi havia moltes possibilitats per fer bones sortides, entre 9 i 17 Km, amb molts bon trams de muntanya, desnivells, terrenys de pedres, roques, asfalt, etc.

A la segona setmana ja havien desaparegut les molèsties del tot, i podia fer cada cop més distància, més ràpid. Era una sensació tant bona que els de casa ja estaven força farts de mi i de la meva conversió al minimalisme. Que no sento dolor, que tinc les cames fresques, etc. Això em va permetre de fer tirades més llargues, afegint nivell a les sortides. Fins a Cap Roig havia arribat molts cops, però no passava mai de determinada torre de color blanc. Dia a dia vaig anar sobrepassant aquest punt, per finalment arribar fins a la Platja del Castell i tornar pel camí del tren petit fins a Calella. Un dia, vaig fer el mateix camí, però a la inversa, es a dir, bosc, camí del tren petit, cap a la platja del Castell i cap a Cap Roig. Al Sant Roc em vaig descalçar i fins a casa. Van ser 17 Km de minimalisme i barefoot en tota regla, amb zero dolor. Com anècdota, a la baixada de Cap Roig vaig veure a un altre corredor minimalista i el vaig atrapar de tornada pel camí de ronda. També portava unes minimus (les MT20). Vam estar una estona canviat opinions sobre calçat minimalista i experiències. Genial.