CURSA MUNTANYA BADALONA 17 KM

Ahir vaig fer la meva segona cursa de muntanya, després de les bones sensacions que vaig tenir a la de 8km que vaig fer a Calella aquest estiu.
Amb el temps comptat, perquè em vaig perdre dos o tres cops i vaig arribar a recollir el dorsal a les 8h25´ quan la sortida era a les 8h30´. Temps just per recollir el dorsal i posar-me a la linea de sortida, sense poder escalfar. Les sabatilles, les NB MT10, com no.
No hi ha xip groc, no hi ha cronometre de sortida. Tot i que els primers tindran premis, tot sembla predisposat per gaudir més que per anar pendent del temps i des quilòmetres.
La cursa começa a les pistes d´atletisme per tot seguit sortir i dreçar-se cap a la muntanya atravessant les urbanitzacions que es troben per sota de la B20.
Primeres passes i tot correcte, Les cames estan fresquíssimes, tot i que fa uns quants dies que no surto. No tinc cam molèstia per començar fred. Ajusto el ritme progressivament per no pendre mal i poc a poc - i serà així fins el final - baix avançant a la resta de corredors. çTot i haver vist el perfin de la cursa, i portar el Garmin, no conec el terreny i só una mica conservador. Se que hi ha dues pujades fortes, cap al 4 i cap a l´11, així que m´ho prenc amb calma.
Després d´un parell de quilòmetres les cames es troben molt bé, han agafat temperatura i roden suaus. Ja enfilem la muntanya. Què diferent de l´asfalt. L´escenari, la gent, el ritme.
M´ adono que a les pujades, alenteixo el pas, però n´augmento el ritme, amb els peus molt a prop del terra i sent un lleuger moviment de la cama un cop alçada cap enrrera. La sensació es aue vaig més a poc a poc que la resta de corredors, però no paro d´avançar-los mentre esbufeguen. Els passo i els passo ràpid, però per mmi es anar lent. Extrany.
Cap al 3 comança la pujada, que no se´m fa gents dura. Al 4.5 desviament pels qui volen fer tant sols 8 km. la resta en farem 17.
A partir dñ aquí es on comença el gaudiment. Baixades ràpides, avançant a corredors per qualsevol petit espai, trialeres amb plantaes i pedres lliscants. Salts. Les MT10 es comporten de meravella. Corro i ric alhora. Em, trobo lleuger, però sobretot feliç. No havia gaudit tant d´una cursa mai. Sempre hi havia el patiment, el dolor, l ´avorriment. Aquí no hi ha lloc per res d´això, car al contrari. Le svistes fantàstiques i les senssacions pròpies em llençen a voler més.
Així arriba el km 10, on seguint a uns altres corredors gaurebé torno a equivocar el camí, sort d´un que ens va indicar el bon traçat. represa i més i més salts. Avanco a d´altres pels corriols de pedres i herbes. De l´11 a 12.5 la pujada es fa dura i camino uns metres, femt servir allò que he llegit al Born to run: "si no veus el cim, camina".
Superat el darrer cim, m´uneixo a un grup de tres que semblen posseïts i corren esperitats cap avall. Un parell d´ensurts, perquè el ritme es molt i molt ràpid, i el traçat es ple de branques, arrels, troncs, pedres que s´esllavissen.
Sense adonar-me´n enfilo l´estadi. Ja s´acabat? Tinc les cames i les ganes per molt més. Faig els darrers metres pel tartan somrient, molt feliç. M´ho he passat tant i tant bé. La muntanya i el minimalisme junts són increibles.
Un cop recollida la bossa d´obsequis, res de barretes energètiques ni begudes isotòniques. CocaCola, cervesa, porró de vi negre i butifarra amb pa amb tomàquet.
Tot plegat 1h35´ de pura vida!