MATAGALLS MONTSERRAT 2013

Malgrat la cursa va tenir lloc en el mes de setembre, no ha estat fins ara que he volgut posar-me a explicar-la. I això malgrat ser, amb probabilitat, la ciursa de la que estic més orgullós. Hi ho estic perquè va ser una cursa de principi a fi. Després de dos anys d´intents, amb temps superior a les 18 hores, havia arribat el moment de fer-la més ràpida. Sense cap entrenament específic per a una ultra de muntanya (85KM) i 6000 m de desnivell acumulat, tot eren dubtes abans de començar. L´experiència del dos anys anteriors m´havia ajudat a l´hora de preparar el material, d´escollir el calçat - les meves fidels i molt malmeses Minimus MT10 - els mitjons - injinji - la meva calmelback - asics - així com barrtes energ`rtiques. L´única errada va ser mantenir el mateix frontal, el qual ja s´havia mostrat insuficient a L´endimoniada i que a les hores de foscor de la Matagalls va ser clarament just.

De bon principi, i en companyia d´en Kilian, vam començar a fer el que havíem parlat. Pla i baixada a còrrer; pujada a caminar. Bàsicament aquest va ser el secret de l´èxit.
En Kilian, que ja havia fet un temps de 13 hores l´edició del 2012 va anar tota l´estona al davant. Jo mirava de no allunyar-me massa. Poc a poc el quilòmetres van anar caient. Els temps de pas eren molt millors que els de l´any anterior. La lluny del dia ens arribatria fins al segon habituallament, i amb poc més de 6 hores arribaven a Sant Llorenç. Els habituallaments eren curts, per menjar, omplir la cameback d´aigua i seguir.

En una prova d´aquetsa distància, un semè va guardant forces, perquè sap que sempre li faran falta. Damunt dels pensaments planeja la preocupació de saber si uns quilòmetres més endavant tindré una lesió o les forces em marxaran. Però recordo amb claredat que en Kilian va dir: ja portem 60km. I estavem corrents! Vaig saber que l´acabaríem, i que ho fariem molt bé. Malgrat tot, la distància és gran, i en arribar als peus de la muntanya, les forces anaven justes de veritat. Erem pocs, gairebé no ens creuavem al altres corredors. Havíem superat les 12 hores que volia fer en Kilian, però portaven bon ritme i en 13h 30´erem adalt. EN Kilian em va esperar i vam entrar junts a la meta. Fosca i freda, a l´explanada hi havien poques persones. ELs més ràpids feia hores que havien arribat, i encara en quedavem molts (3500 inscrits) per arribar. Un temps excel·lent, una satisfacció que no es pot compartir excepte amb en Kilian, que la viure com jo, i la certesa que finalment vaig vèncer a l a cursa i a mi mateix. Cinc hores menys que l´any anterior!  Per cert, El 2014 no repetirem.

MIDNIGHT TRAIL BARCELONA 2013

El passat divendres vaig participar en companyia de Kilian Rius a la Midnightrail de Barcelona. No era la meva intenció anar-hi, i de fet ni el dorsal era meu, ni hauria anat si en Kilian no hagués trucar a darrera hora de la tarda per, malgrat estar tractant-se amb antibiòtics fer-me moure de la cadira i anar cap allà.
Quedem a les 20 h però se´ns fa tard. Quan comencem a enfilar cap al Tibidabo, cotxes i més cotxes per accedir al pàrquing (de pagament). Per costum  no porto efectiu ni targetes a les curses - en Kilian tampoc - i finalment marxarem sense pagar d´allà.
Bé. La cursa. En Kilian la feia pirata, així que jo vaig recollir la bossa del corredor - justeta, com sempre a Bcn - em penjo el dorsal i escalfem una estona. Algunes cares familiars a les que puc saludar. Dec ser dels pocs que no porta una samarreta de curses de muntanya. Algunes panxes em fan sospitar que hi ha més butifarra que quilòmetres en molts dels corredors, encara que no dubto de les seves butxaques, que els han permés una bona equipació Salomon - preferiblement.
Inici de la cursa amb puntualitat i tot cap avall. Em sortit en bona posició i ràpidament avancem a d´altres corredors. Els primers quilòmetres són fàcils, amb trams de baixada i plans, per pistes amples on es fàcil avançar. El ritme està proper als 4´, i aprofitem per baixar temps pensant en l´hora de les pujades. Carretera de les aigües amb vistes fantàstiques de la ciutat fins al final, on toca caminar. Desnivell brutal en pocs metres - asfalt -que acaben en unes escales que ens deixarn de nou més o menys al nivell de l´inici. D´aquí al final tobogà de puja i baixa, sense gaires desnivells. Molesta una mica la pols que aixequem i que amb el frontal dificulta de vegades una visió clara. Seguim per pistes amples i còmodes. Al passar el quilòmetre 9 avanço a la dona que va en tercera posició. Això vol dir que no anem malament de tot. Seguim així fins al final, on les forces ja es fan justes. La humitat es alta i estic moll d´adalt a baix. Ja veig l´esglesia del Tibidabo de nou. La tercera dona la tinc just al darrera - però és una altra - i li faig saber la seva posició. Es posa contenta i li entren ganes de més. La segueixo fins ben bé l´arribada, on afluixo i deixo que gaudeixi del moment sola. Entrada en 1h 19´(14k). Posició 171 de la Global - no hi ha categories per edat. Més que satisfet. Nota negativa per l´havituallament. T´anaven marcant en el dorsal el patrocinador que et donava el producte (aigua, cervesa, etc.) Però sol una. Això vol dir que com no t´ agradi la cervesa, tant sols tens una ampolleta de 33cl despres de suar com un animal en 14k. I et fots! Ja et pots posar com vulguis. Una i no més. Per cert, la inscripció uns 24€. Barcelona it´s different! No ha estat malament però queda molt i molt lluny de L´endimoniada de Badalona o la Cursa de Fondistes de Badalona ara fa prop d´un any.

MINIMALISME A LA VALL D´ARAN 2013

Aquest estiu, com dos anys enrrere, vam poder passar una setmana a Salardu (Vall d´ Aran). Tant sols la vista un cop es passa el port de la Bonaigua i comença el descens cap a la Vall, en un revol molt tancat, dóna per fer el viatge.
Allà, amb la familia, dies d´excursions, al Circ de Colomers, a Montgarri (amb bici), etc.
Un dels dies, vaig preguntar al recepcioninsta de l´alberg per fer una sortida de trail a prop d´allà, ja que buscava una mica d´entrenament amb desnivell.
Em va aconsellar una ruta que surt del poble d´Unha i que s´enfila fins a una petita ermita.
Sortida des de Salardú cap a Unha, atravessant el poble fins a passar una casa vermela on comença el carrer de Sant Sebastia. Dreta, esquerra i dreta de nou. Tot just darrera de l´última casa comença un caminet entre els arbres que ràpidament s´enfila i es va fent més i més elevat. No hi ha cap indicació, però el desgast del terreny permet seguir-lo sense dificultat fins superar el primer tram, que ja permet una vista de Salardú.
Dos trams més i arribem a la bifurcación on s´indica el camí cap a Gessa o bé cap amunt, cap a l´ermita.
Camí cap adalt. A l´atravessar un petit grup d´arbres encara es veuen les senyalitzacions de la cursa del quilòmetre vertical que es va fer fa uns mesos, el que m´obliga a mirar cap al cim. Massa per mi de moment. Segueixo pujant i trobo el senyal de desnivell. Portem prop de 3 quilòmetres i el desnivell m´obliga a caminar mentre sento com el cor batega fort mentre respiro l´aire pur de la muntanya. Aconsegueixo pujar fins a un petit turó amb unes vistes esplendides i m´aturo a respiar i mirar. Per avui està bé i deixo per un altre dia seguir el cami cap a l´ermita.
Baixada molt ràpida cap a l´encreuament cap a Gessa i un cami de pedra trencada, roca i terra que va directe cap al riu, per on el resegueixo fins al nucli urbà. Des d´allà surt un cami de terra ample com per que passi un cotxe i arribo de nou a Unha i d´allà a Salardu. Uns 8 qm en menys d´una hora amb un molt bon denivell.
Al cap de tres dies repetiré el mateix recorregut però en aquesta ocasió porto el mòbil per fer algunes fotos. Pujo més enllà del punt on em vaig aturar l´altre com, fins a un moment en el que el camí desapareix. Al fons un núvols negres amenacen pluja i decideixo tornar.
Seria difícil explicar les emocions un cop em vaig aturar al punt més alt. El silenci i el so del vent, la vista de la vall, els verds, els ocells planant al cim, la remor de l´aigua, la sensació de soledat i de companyia. Sense aribar al sindrome d´Stendhal, déu ser el més proper a les descripcions romànticas del bell i el sinistre, el vertigen davant la immensitat de la natura alhora que un es sent petit pero invencible per la fita assolida. Les fotos mai faran justicia a aquell dia, però són el més proper que tinc per veure de nou aquells espais.
Tant de bo ben aviat pugui de nou sentor aquells comunió entre l´esforç, la natura i jo mateix.

TRIATLÓ ANDORRA 2013

L´any passat, amb el naixement de la meva filla no vaig poder assistit al primer triatló d´ Andorra, organitzat per WildWolf Series (www.triathlonseries.org/ts2013/andorra2013_esp.html‎) el 21 de Juliol d´enguany. Un any va tenir que passar per tenir l´oportunitat de comprovar que malgrat les diferents tipologies de curses que faig (asfalt, muntanyes, nocturnes, ultras, etc) el triatló té quelcom d´especial, d´adictiu.
Vam reservar habitació a l´Acta Hotel (www.hotel-arthotelandorra.com/‎) , tot just al davant de la zona de competició.
Divendres prèvi a la prova arriba el mail per informar que la temperatura de l´aigua és inferior als 13ºC (de fet el dia de l aprova era de 6ºC) i que es canviava el circuit de triatló a duatló, amb una cursa inicial de 5700m. amb un petit desnivell a l´inici.
El mateix disabte vam fer el recorregut de bicicleta ( es va suprimeir la baixada del llac d´Engollastanys ) i es va fer un circuit de 32 km amb dues voltes. La zona de transició es traslladava a Andorra la Vella, al costat del Parc Central.
He de dir que quan vaig fer el recorregut en cotxe plovia amb força, i aquells revols, baixades, rierols que atravesaven la carretera, esllavissades, etc. no em van donar bones vivracions. De fet, des del mes de Gener tant sols havia agafat la bici tres vegades, amb el que el set quilòmetres d´ascens fins a coronar la muntanya - dos vegades - eren tot un desafiament. A tot això cal afegir al fet que la competició era a alçada (per sobre del 1000 metres) i nosaltres vam arribar de Barcelona, del costat del mar sense cap adaptació a l´altura.
Ademés, amb les families que vam pujar van estar tot el dia amunt i avall, així que a l´hora d´anar a dormir estava molt cansat.
El dia de la prova es va llevar amb un cel blau i una mica de vent que en el moment d´inici de la cursa a peu ja no hi era.
Les bicis al lloc, els nervis propis del moment, i tret de sortida.
La carrera a peu s´iniciava plana, per tot just començar a enfilar-se fins a la pimera rotonda, on es baixava de nou fins creuar al final a l´altra banda del riu, tot fent servir un carril amb sòl de tartan. El ritme va ser proper als 4´, que per mi ja estava bé, sempre pensant en el que després necessitaria.
transició ràpida - portava cordons elàstics - , hidratació  i al damunt de la bici.
Aquí començava la part dura. Cinc-cents metres i ja tocava - al menys jo - plat petit i pinyó gran fins adalt de tot. El sol ja picava de valent, i calia anar a poc a poc. El ritme era prou bo, i anava avançant a participants de la modalitat Sprint, cosa que sempre dóna certs ànims.
Al desviament cap a la dreta que ens havia de dur cap al cim, tots dos bessons se´m van començar a pujar. No m´ho podia creure. Era l´inici de la bici i ja anava així. No em vaig poder deixar anar. Vaig aprofitar per estirar-los des del damunt de la bici alhora que aprofitava per menjar una mica de barreta energètica (powerbar).
Un cop coronada la muntanya, comença els descens, ràpid, tècnic. Hi ha revolts molt tancats, senyalitzats per tal d´evitar desgràcies. Sempre amb les mans als frens, amb la carretera bastant seca i no gaires corredors, aprofito per donar un descans a les came si jugo només amb les manetes dels frens. Puc avançar a uns quants triatletes  abans d´arribar de nou a la zona plana al costat del riu i enfilar la segona volta. Menjo el que em queda de la barreta, m´hidrato per no patir mé del compte i cap amunt.
Ara els corredors de l´Sprint ja no hi són, i el traçat és fa una mica més solitari. El punt positiu és que ja em conec el recorregut i en trec la part positiva. Mentalment estic fort - tot just al davant apareix un del corredors que vaig conèixer la nit abans i que estava més preparat que jo - i miro d´apropar-me.
De nou els bessons em fan una mala passada i en un revolt que m´aixeco de la bici per no perdre el ritme el dret se´m queda adalt. Sento dolor i crido amb ràbia baixa, baixa! I em fa cas, es destensa i puc arribar de nou fins al cim. Aquí només em cal no caure i anar tot el ràpid que pugui fins a la zona plana.

En arribar, aprofito i em prenc un gel i vaig bebent, sense perdre el ritme del corredors del davant fent una mica de drafting. Entro a la transició bé, i com ja conec les sensacions del canvi no m´espanto al  notar les plantes dels peus adormides. Poc a poc es van despertant i puc anar avançant sense parar a corredors.
Al final de la primera volta ja veig a la familia esperant, i sé que tant sols em queden 5 quilòmetres per acabar. Apreto les dents i vaig a per totes. El meu ritme és més alt que els corredors que em vai trobant i els avanço sense dificultats. Uns metres abans d´iniciar els retorn i els darrers 2,5 quilòmetres veig al company amb el que he pujat. Poc a poc estic més aprop fins que el passo ( la diferència final serà de 2´) i sentint-me aprop, apreto per agafar als meus fills (el primer que agafo a la nena) i entro a lal meta amb 2h 48´, a la posició 212 de 358.

Les sensacions han estat molt bones. Malgrat la manca d´entrenament amb la bici i la nul·la amb natació, el resultat global va ser prou bo. Sé que si l´any que ve hi tornem, amb entreno, els resultats es poden millorar bastant.

Com a fet positiu el circuit és molt maco, amb bones vistes i ben organitzat. L´aspecte negatiu va ser la suspensió de la prova de natació, perquè nedar al llac i sortir des d´allà amb la bici hauria estat increïble.  Un darrer comentari. Els habituallaments (cursa a peu) molt justets : tant sols aigua. Res de plàtan o begudes isotòniques o troçets de taronja. En arribar mésdel mateix. una mica de sindria, beguda isotònica bastant aigüalida i aigua embotellada. Tot i així. l´any que ve esperem repetir.

ENDIMONIADA 2013

El dia 01 de Juny va tenir lloc una de les curses que esperava amb més il·lusió. Per un company de feina vaig saber de la nocturna de Badalona de 18 quilòmetres, L´Endimoniada 2013. Ja havia fet a l´octubre de l´any passat la cursa de la Marxa per la Pau ( 17k, sense xip, botifarrada i cervesa en arribar) per la mateixa zona, però de dia. Em va agradar molt. Poder fer-ne una de nit, amb l´arribada de l´estiu a tocar era una oportunitat que no podia deixar passar. Les inscripcions - limitades a 450 - es van esgotar en dos dies.
El dia de la competició - que no vaig preparar - va ser un dia blau i calurós, tot i que a darrera hora de la tarda es va aixecar una mica de vent, però res molest. Dinar de pasta  gelat i una mica de migdiada. L´entrega de dorsal era de 16 a 21, però un company del gimnàs va recollir la meva.
Vaig anar amb bici fins allà (6k) i de pas ja feia l´escalfament. La zona de sortida tenia l´ ambient de les curses de muntanya, però a peu de mar. Samarretes de curses, trails, travesses, etc. Tothom amb el seu frontal, buff. Zona per deixar la roba per canviar-me quan arribes, petit brifing per escalfar  motors i pam, sortida puntual.
Primers quilòmetres urbans per començar a deixar anar les cames fins travessat la C32 i la B20. A partir d´allà i encara amb una mica de llum, comença la primera pujada fins la Creu de Montigalà. Ja perdo a en Rober, però porto un bon ritme i penso que he vingut a gaudir. No porto cap espectativa de temps, tant sols gaudir de ser allà, i així van passant els quilòmetres.
Quan es fa ja fosc, encenc el meu fronal per tot just comprovar que em caldria haver posat pil·les noves. Veig amb prou feines i tinddré algun problema en les baixades pels corriols.
Després de crear la Vallensana i anar cap al dipòsit un parell de cops - com gairebe tothom - camino. Fa força calor i he de guardar forces per la baixada. Ja fa temps que vaig apendre que baixar t´ajuda pel desnivel, però la concentració d´on i com passar pel traçat, de no caure, d´anar ràpid, i la càrrega muscular fan que sigui fins i tot més exigent energèticament que les pujades.
Arribada al dipòsit, punt més alt del traçat, breu mirada a l´espectacle de la ciutat iluminada, des de Badalona fins Barcelona, i de nou cap abaix. Comencen les corredisses. El frontal, cert, es insuficient, i hi ha segments que els he d´imaginar, perquè no els veig bé. Corriols amb alguns moments molt tècnics, alguna relliscada pel darrera, i molt bon  comportament dels corredors quan ens trobem a algú que cau o pren mal.
Un 10 per l´organizació en la senalització del traçat. Fins i tot amb la poca llum i de nit, era impossible perdre´s - i jo ho he fet crec a cada cursa de muntanya que he fet, de dia! Els quilòmetres van caient, i tot i que començó a notar el cansament, estic gaudint com un nen petit. No em prenc el gel que porto. Es extrany, però en les curses de muntanya, sembla com si no els necessites, tot i que no m´hauria anat malament.
Estem a punt d´entrar de nou a nucli urbà, i cada cop hi ha més gent que ens anima. Nens amb qui vaig xocant les mans, aplaudiments que torno. Ja he fet la part més dura, ara em relaxo, baixo el pistó, i em deixo anar fins al mar. Passadís d´entrada pel carrer del Mar i Passeig Marítim que posen la pell de gallina. Entro a meta en 1h 44´. Posició 160 de 450 en la general. Satisfacció completa en tot els aspectes.
Finalment, reposar forces. Entrepa de llonganissa, una Moritz coberta de gel, tros de coca i gelat. Quan recupero forces de no la bici, gaudint de les emocions viscudes fa uns instants i fins a casa, on segueixo hidratant-me. Malauradament, no aconsegueixo dormir fis les 4. Perpo ha valgut la pena. L´any que ve hi tornarem.

CURSA BOMBERS 2013

Un dia de sol i calurós. Segons l´organització 27000 corredors. El muntatge típic de Nike, amb video - molt motivador . Minut de silenci amb el cant dels ocells. Corprés. Sortida com un cohet i tractar de seguir el globus de 40´. En un parell d´ocasion hi sóc ben a prop. D´ençà el quilòmetre set pateixo per no afluixar i veig dificil l´objectiu. Sé que tant sols en queden 3, però vaig al màxim. M´apropo a la meta i donc el poc que em queda. Entro a 40´11´´. Millor marca personal en els 10. Gust agredolç per no baixar de 40´. Satisfacció per apropar-me als 39. El 522 de la categoria i el 1148 de 27000 tampoc és per plorar, oi?

MONTSERRAT SKYRACE 2013 - VIDEO

Video de la cursa.

La Canal de Sant Jeroni.

MONTSERRAT SKYRACE 2013

La previsión prèvia a la  cursa parlava de bon temps. Cel blau, amb una mica de fred a la zona més alta. Missatges al Facebook sobre quina roba portarien els corredors. Escalfant motors.
Diumenge es va llevar fred - a l´arribada a Monistrol el cotxe marcava 4.5 ºC, però tot feia preveure que el dia s´aniria escalfant. Uniforme: doble samarreta - la de sants i la de la Matagalls, que m´han donat sort aquest any - pirates, camelback i les meves MT10.
Pàrquing del camp de futbol a les 07.30. Recollida de dorsal i a esperar fins les 9, hora de sortida per la cursa de 22k. Povc a poc es va omplint de cotxes. Corredors amb buf, pantalons curts, samarretes de curses de muntanya. Un perfinl força diferent a les curses d´asfalt. Al darrera el perfil enorme, soberbi de la muntanya. La miro no sé quants cops. Es desafiant, imposa respecte i atrau com poques. Un molt bon rotllo.
Una mica abans de les 9 escalfament suau, revisió del material i a la sortida.
Els primers quil+ometres passen pels carrers de Monistrol fins que en enfilem cap al cremalera i des d´allà deixem l´asfalt i entrem en la muntanya.
L´ascencs és suau, i de seguida es fan les primeres retencions en un corriol estret. Som uns 400 i dec estar per la meitat alta. Els de darrera ja s´ho trobaran.
Vaig aançant corredors i els quilòmetres següents són bons, el cos es va escalfant, les cames s´adapten.
Passat el primer avituallament arribem a la Canal de Sant Jeroni. Aturats prop de 15 minuts, la dificultat de la pujada  i alguns excursionistes despistats fa que hi hagi força cua. un cop superat el tram més complicat comença l´ascenç. El cor batega fort. Si em paro a recuperar-me no se com seguiré, així que ho aig tot d´una, a bon ritme. Quan ja crec que no podré més veig els raigs de sol. Ja som a dalt.
Petit descens fins agafar les escales que et duen fins al cim de Sant Jeroni. La vista es sencillament espectacular. La canal des d´amunt impresiona. La part més dura s´ha acabat (o això crec) i queda una petita pujada i prou.
Descens ràpid, salts i carreres. La cosa s´anma i en un tres i no res ja sóc al darrer cim. Paissatge per admirar. Em passen alguns corredors quan paro a hidratar-me i pendre un gel. No pateixo pel temps. Sé que queda la part del descenç que serà un trencacames. Ara ja les sento cansades i els hi queda un treball molt dur.
Poc a poc van caient els quilòmetres entre terrenys de pedra trencada, roca i terra.
Per un moment penso que m´he perdu. Corro sòl i no veig les senyals vermelles des de fa estona. M´aturo fins l´aribada d´un altre corredor. Em diu que anem bé i em poso a seguir-lo.
Dos avituallaments més i darrer descens. Em sento cansat, malgrat l´hidratació i menjar sòlid.
Deixo pas als corredors que venen darrera meu. Ràpidament m´avancen i desapareixen. No dec estar gaire fi, penso. Aguntar el ritme.
Arribo de nou a Monistrol i passo la meta a 3h 15´. Posició 250 de 400 i 57 de la categoria (+40) de 100.
Tant sols bec, perquè ens quedarem a dinar al poble, No ha arribat la Sònia amb els nens. Truco i sense cobertura. Segur que hi ha hagut entrebancs per arribar amb el tren.
Em dutxo i els espero. Sóc feliç quan els veig. Dinem a un bon lloc i tornem amn tots dos dormits.
Ha estat un gran dia, en un gran escenario, una bona cursa. L´any que ve repetirem

MARATO BARCELONA 2013

MARATO DE BARCELONA 2013

I finalment va rribar el dia pel que tant m´havia preparat. Amb l´experiència de l´anterior marató, quedava aplicar l´aprés. Arribava, si fa o no fa, amb circumstàncies semblants ( a dues setmanes em vaig refredar, suposo que per una baixada de defenses a conseqüència dels entrenaments més forts ) i amb un extrany dolor a la cama dreta que a una setmana em va fer deixar els entrenaments totalment i confiar en  que el dia de la cursa no passés res.
La setmana de la compteció vaig veure diàriament tres litres d´aigua, menjar pasta dimecres (1) dijous (1) divendres (1) dissabte (2). L´esmorzar del diumenge el de sempre més platan i un pèl més de fruits secs. Ah, i un ibuprofeno, per les molèsties.
Em vaig llevar 3 hores abans, per anar amb prou temps i no tenir més nervis dels necessaris. Em vaig llevar descansat, malgrat haver-me despertat dos o tres cops per comprovar l´hora i pels plors de la nena.
Dutxa, esmorzar i primera visita al bany. Vestir-me i segona visita. Miro per la finestra per vere si en Miquel havia arribat i ...PLOU! Com? Cap previsió parlava de pluja. Cap problema, és tant sols aigua, així que agafo un parell de impermeables dels xinos i cap al cotxe. De camí canviem el lloc on aparcar i ens decidim pel pàrquing del MNAC. A les 7´10 ja som allà. Ple de cotxes ja estacionats i molts d´altres fent les maniobres més extranyes per estacionar allà on no sembla possible. Ens quedem al cotxe fins 7´40, quan sortim per baixar a la zona de sortida. Abans m´he prés un dels dos gels (previ a la sortida i Km10  -Powerbar amb sodi i cafeina ) que porto.Ambient extraordinari. Corredors escalfant, canviant-se de roba, posant-se vaselina. Multitud de colors, de noms d´aquí i de fora als pitralls. Tothom esta neguitós, però content. Tots, el 19000 tenim una història personal per ser aquell dia allà. Tothom ha lluitat, entrenat, patit i sacrificat molt de temps i energia per ser a la sortida. Ningú s´ho vol perdre.
M´acomiado d´en Miquel i baixo a les escales per veure si està en Robert. No el trobo i començo a escalfar en solitari. A la segona recta, la panxa apreta i per primer cop visita als lavabos de l´organització. Sort que sóc dels primers i les condicions de neteja i de subministrament (paper) són òptimes.
Segueixo l´escalfament, més lleuger, i em trobo amb la Mònica, companya d´entrenaments amb en Castillejo i que debutarà aquell dia. Ens acomiadem emocionats i ens desitjem el millor.
A manca de 10 minuts ja sóc al calaix ( no vull que passi el mateis que a Granollers) i compto els minuts mentre busco cares conegudes.
S´apropa el moment i de nou la pluja torna. Que més dóna. Ara res no ens pot aturar, i de fet millor la pluja que un cel blau i ple de sol.
La sortida és bona, i surto al ritme que m´he proposat (4´30´´).
Cap al KM 6 estan la meva àvia i la meva padrina, soles sota la pluja amb el seu paraigües que les aixopluga. Són  prop de les 9 quan els faig un petó i segueixo. Em sento fort.
Els quilòmetres van passant i a l´alçada de L Illa em trobo a en Robert i un colega seu. M´ uneixo al grup, però aviat veig que van molt forts. Si fos una mitja encara però avui no me la vull jugar apretant abans d´hora, així que segueixo al meu ritme i ells es distancien. El pas pels 10 es perfecte i dins del temps amb precisió suïssa. Segon gel i cap endavant. Em sorprenen els carrers plens de gent. Acostumat a la manca d´implicació dels barcelonins per esdeveniments d´aquesta mena és molt gratificant córrer amb crits (molts en d´altres idiomes, les coses com són). Al 20 agafo el gel de l´organització i OH, és un GU més espés que un puré. L´he ben cagada, perquè no he agafat més dels meus i aquest em costa molt d´empassar. EL pas pels 21 es també bo, i vaig dins dels temps. A la Meridiana veig els corredors de l´altre sentit: són els de 2h 45´!! Vaig bé!.
Fins al 25 em trobo fort, però d´ença aquell quilòmetre començo a notar fatiga a les cames, em costa més matenir el ritme, tot i que estic al voltant dels 4´30´´.
Arribada a la Diagonal,on veig també corredors en l´altre sentit i els cartells de 31. Ja falta menys, em dic. Busco als meus pares i no els trobo. Deixo de banda la concentració i estic pendent de veure´ls. Fins a la volta davant del CC Glòries no veig a  la Sònia amb l´Adrià i el cotxet de la nena. On són el meus pares? NO han pogut venir? M´imagino que no i que ara la Sónia marxarà amb tots dos cap a plaça Espanya. Han de ser allà per quan arribi!
Segueixo corrents, però em costa de valent. Agafo un altre gel al 30 però ja no me ´l pendre. Errada enorme perquè el darrer a ser al 20 i ja no pendre res més fins a cruar la meta.
Noto les cames més i més cansades i al 35 m´avancen les llebres de 3´15. No les puc seguir. Em donc per satisfet si puc acabar, perquè a aquelles alçades, tenir una rampa o una "pájara" seria el més normal.
Vaig aguantant com puc, però extranyament no penso en que m´he guardat un gel. No entenc perquè se´m cansen les cames. No puc pensar.Tant sols vull acabar. La gent anima moltíssim però no milloro.
La pujada pel paral·lel és un drama. Ja l´havia patit a la Jean Bouin, però ara, després de 40km i sense energia ni reserves es un suplici. A manca d´un km crec que no acabaré i malgrat que està ple de gent, només busco amb la mirada a la meva dóna i al meu fill. A la corva abans de la recta el veig. L´ Adrià ja està al´altra banda de la tanca i l´agafo. L´he de deixar perquè les cames no m´agunanten i li dic si entrem corrents. Em diu que si i és ell qui tira de mi fins a creuar la linea de meta. Entro molt i molt cansat. Feliç per ser allà, en 3h23´. Estic lluny deles 3h15´que volia però de ben poc que ni acabo, així que donc gràcies.
Després rehidratació i a menjar una mica. No he planificat un punt de trobada amb la Sònia i ens perdem fins que un bon home em deixa el seu telèfon per trucar-la. L´ Adrià em éu veure cansat, perquè em comença a donar fregues abans de que arribi la Sònia.
Em renya perquè no ens hem trobat, L¨abraço per dir-li gràcies per tot, pels dies que s´ha quedat sola amb els nens mentre jo entrenava, per ser alla aquell dia, per agunatar-me totes les neures i nervis dels dies de lesió.
Em canvio i tornem en metro. Està ple de corredors i familiars que venen a veure´ls. Quin gran dia.
A casa em dutxo una bona estona i a dinar un entrecot enorme. No puc fer migdiada de tant cansat que estic.
Dilluns em llevo amb una idea clara de perquè he fet el temps que he fet. Els maleïts gels, la meva confiança ¿? en agafar els de l´organització, la meva irresponsabilitat de no pendre res des del k20, etc. M´indigno amb mi mateix per haver comés una errada tant gran i espatllar tants dies d´entrenament. Ara no hi res a fer. És una lliço que n´oblidaré.
Ara toca descansar, recuperar-se i mirar endavant cap a noves fites.
El que si queda clar és que el calçat minimaliste és l´opció correcte ( avui, segon dia i tinc les cames molt millor, zero llagues ni lesions, tant sols cruiximents de l´esforç) i que va ser el millor que podia haver fet. D´aqui en endavant, i tenint l´assumpte del calçat solucionat, queda centrar-se en els entrenaments i en millorar les marques.
Tinc l´espina clavada de no fer 3h10´. Que faré l´any que ve? Ja ho veurem.

MITJA MARATO BARCELONA

Una companya d´entrenaments, no sé com, va trobar aquestes fotos, que són del moment quan giro per fer el darrer tram de la diagonal  - on estava la meva familia - i surto del recorregut per fer un petó a l´Adrià. Quina emoció per tots!! Sense ells res seria possible.

MITJA MARATO BARCELONA

I per fi va arribar el RESULTAT! les sensacions després de la mitja de Granollers havien estat bones. Per res se m´havia fet pesada, havia fet un bon temps, tenint en compte que sortia de la lesió i que hi havia cert desnivell i que no coneixia el circuit, retallar tres minuts no semblava, al menys, impossible. L´experiència és sens dubte un grau, i en les curses és el mateix. Els anys m´han fet millor coneixedor del meu cos i de les necessitats d´una cursa de mitja distància. Així, ja no faig un únic àpat de pasta la nit abans, sino que la setmana de la competició ja faig algun a principis i després divendres (1) i dissabte (2) seguits de la seva cervesa i del seu gelat. Per la Cursa, gel mitja hora abans amb ampolla d´aigua i un altre cap al quilòmetre 8-9 i aprofitar l´avituallament per hidratar-me.
Tenia certs dubtes del meu estat d´ànim, perquè no sentia aquella il·lusió i aquells nervis prèvis a la carrera. Estava tranquil i fins i tot una mica apàtic. Em vaig llevar dues hores abans, esmorzar habitual.
A les 8 sortia de casa - havia quedat a les 8.15 - i per primer cop vaig anar trotant super suau fins a la sortida. D´altres vegades havia anat amb bici, però vaig calcular que la distància era molt curta i que em serviria per fer l´escalfament.
Carrers abans d´arribar començo a veure els corredors que surten dels cotxes, gent estirant, grups d´amics a punt per la competició. Els nervis i l´estat s´activen. Mantinc el ritme de trot però sento l´emoció que creia perduda. Un cop allà veig en Miquel - era la seva primera mitja - i fent una mica d´escalfament i estiraments i el darrer buidat abans de la sortida. Ens acomiadem dessitjant-nos sort.
Arribo amb temps al calaix - no com a Granollers - i espero la sortida. Moltíssima gent - han anunciat prop de 15000 corredors - i penso en com serà pels que surtin al darrere de tot.
A l´aribar al passeig marítim hi ha una mica més d´espai. Pujo el Paral·lel lleuger - no esbufegant com a la Jean Bouin - i  amb moltes ganes. M´anima anar avançant tota l´estona a d´altres corredors que pertànyen al meu calaix. El pas de 5k es bo i veig que les forces són allà. No afluixo i al 10k sembla possible assolir l´hora 30´.
El canvi de circuit el fa un pel més amé i el ritme segueix constant. Abans del 15k està la meva familia esperant-me. Vull passar ràpid, tinc l´energia que em brolla de les cames. Veig la Sònia i l´Adrià al damunt de la plataforma del cotxet amb la Miranda, amb el cap baix, com quan fa que té vergonya. Surto de la trajectòria i li faig un petó. Es posa content i sé que ho recordarà més tard.
Tota la diagonal cap al Forum i al 17k em sento fort i dins del temps. Començo a pujar ell ritme i baixo fins els 4´ per quilòmetre. Segueixo avançant- corredors - fins a la meta - on entro al límit pero amb temps de 1h 30´30´´. El 1441 de 14400!  Estic tant i tant feliç! Mai pensava que podria aconseguir baixar 7´ d´un any per l´altre ( al 2011 va ser 1h 41´). M´hidrato i menjo una mica del poc que donen i cap a casa trotant com si res. Puc dir que és dels dies més feliços com a corredor que he sentit. Els ànims per la marató són molt bons i espero no lesionar-me  a les setamanes finals (en queden tant sols 4) i arribar en estat òptim. No participaré en més competicions fins la Marató. Queden les setmanes més dures.

MITJA MARATÓ GRANOLLERS

La previsió del temps era de día fred. De fet, feia dies que bufava un vent molt fort i les temperatures s´estaven posant d´acord amb el calendari. Pel matí, al llevar-me a les 8 - un del avantatges de la mitja és que no cal matinar - veig el cel blau i net. Al 3/24 anuncien 3 graus a Barcelona, així que agafo malles llargues, samarreta de màniga llarga i curta al damunt, buff i guants. Esmorzar habitual (torrades, suc i cafe amb llet) i a les 9´30 cap a Granollers. Vull arribar amb cert marge perquè no conec el lloc ni si serà fàcil aparcar i no vull afegir més nervis als que ja tinc.
Arribo bé i aviat ja estic estacionat. Molts corredors escalfant. Queda prop d´una hora: ja estan escalfant? Fora fa fred, però menys del que m´esperava. Em quedo al cotxe escoltant música i pensant en els temps de pas, en el ritme per quilòmetre, en fi, les típiques tonteries que penses abans d´una carrera. Gel abans de baixar de cotxe, ampolla d´aigua per anar bebent (sempre se´m seca la boca abans de sortir) i començo a escalfar. Moltíssima gent. Vaig molt i molt suau. Sé que es important que escalfi si no vull patir cap problema al meu estimat bessó esquerre. De seguida noto que em sobrarà roba, i torno al cotxe a deixar la samarreta de màniga llarga i em quedo tant sols amb la curta que porta el dorsal.
Quan de nou m´adreço cap a la sortida, molta menys gent escalfant. Al carrer de la sortida veig ja com els corredors agafen llocs. Merda! Se m´ha fet tard, i hauré de sortir força enrrere ( de fet vaig sortir en la tanda blava i no en la groga) Això vol dir que els corredors que tindré al costat aniran a un ritme més baix que el que jo portaré i que tindré que anar avançat tot el cami, amb el que això suposa de canvis de ritme, possibles accidents, etc.
Minuts abans de la sortida escolto que dos corredors als meu costat diuen :" en la subida a 5 o 5¨30´´" Com que "la subida"? Quina pujada? No sabia que n´hi havia de pujada. ELs hi pregunto si serà llarga, i em diuen que si. Que els 10 primers quilòmetres pujen i que la resta es baixada, encara que la pujada no es gaire forta ni pronunciada, però si constant.
Amb aquestes perspectives sortim. Com ja imaginava, un munt de corredors a un ritme més lent que el meu. Avançaments impossibles per les voreres, salts aqui i allà. En certs moments el cami s´estreta i es impossible avançar.
De seguida deixem el nucli urbà i pareixen camps. Fa un cel blau i em trobo content. Les cames van bé, no paro d´avançar a corredors i la pujada no és ni de bon tros un problema. El recorregut és molt amé, hi ha molta gent al carre per animar ( al contrari que a la meva estimada Barcelona) i com si no res en trobo al quilòmetre 10.
A partir d´aquí es baixada, i veig que vaig bé, així que decideixo apretar el ritme. Cap al 14 em trobo a un company d´entrenaments que va deixar el grup. Em pregunta si vaig a per l hora 30´. No m´havia ni plantejat. Miro el rellotge i veig que no hi arrtibaré, però m´hi puc apropar, així que decideixo apretar un pèl més. Em diu que em veu fort, i deu ser cert, perquè de seguida el deixo enrere i enfilo els darrers quilòmetres volant. Els carrers són plens a vessar. L´ambient és extraordinari. Tot són crits i et sents portat. Els darrers dos quilòmetres vaig per sota de 4´. Al fons veig l´arc de la meta. EL Garmin (per variar) em marca més distància de la real, així que quan passo la meta, marca 21k 350m, en 1h 43´! El meu millor temps! I jo que patia per si la podria acabar, i amb quin temps, i aquí ho tens.
En acabar, més bossa d´obsequis i un brou calent que em recupera de seguida. La torno a casa sense superar en cap moment el límit de velocitat. Gaudeixo del sol i de la sensació de cansament a les cames. Però sobretot de satisfacció personal i d´haver fet la millor mitja marató de totes. De ben segur que l´any que bé repetirem.
Després a casa, wattsapp amb el grup d´entrenament. tothom a fet millor marca personal. Fins i tot l´entrenador, en Carles Castillejo ha quedat segon classig¡ficat però ha fet record de Catalunya i quart millor temps d´Espanya. Quin luxe poder tenir´lo com a preparador.

ENTRENAMENT AMB CARLES CASTILLEJO

Com va vaig comenar a l´entrada anterior, calia en aquest blog fer esment del canvi d´entrenador per la Marató. Des que vaig iniciar la preparació per la de Barcelona de fa 4 anys, estava amb el club de Runnersworld Barcelona. Inicialment era un grup força reduit. Recordo el sprimers entrenaments els dissabtes i no passavem dels 7 o vuit. AMb ells vaig començar de manera seriosa a preparar-me per la Marató de Sant Sebastià. El meu preparador va ser en Marc Hurtado, un veritable crack, prim i llargarut, amb un trot elàstic i elegant, que corria de tot, però sobretot triatlons. Vaig seguir aquella preparació i vaig aconseguir l´objectiu: 3 h 30´. Després, sense un objeciut clar en el futur, vaig continuar anant als entrenaments, però de manera discontinua a llarg dels mesos. Els grup es va anar fent més i més nombrós. El darrer any, on jo ja preparava la Half de Calella, s´havien de fet creat dos grups, un de debutants i un d´"avançat", per tal de gestionar l´espai a la pista els dimecres a la MarBella.
Aquest any, inicialment vaig renovar amb el club, però el grup tant nombrós i el fet de que la sessió comences a les 20h30´- sempre era més tard, i coincidia de ple amb sopars i banys dels nens - em va fer plantejar-me una altra opció.
Aquesta va arribar gairebé per casualitat, quan un dia en portar al nen a l´entrenament d´atletisme els dilluns vaig veure que s´oferia entrenament amb en Carles Castillejo (www.carlescastillejo.com). Per portar el nen a entrenat amb els de Barcelona atletisme  en sortia per 15 euros al mes i una matricula simbòlica. A més a més, començava a les 19 hores. Per tot plegat em vaig decidir a probar-ho i em va agradar molt. No sempre tens a un campió olimpic per fer-li preguntes cara a cara o be per internet (la veritat es que sempre respon, i aviat).
Des de aleshores estic amb ell i un grup de 7 corredors. Us podeu imaginar que tot es molt més proper al ser menys massificat, i la seva experiència es incontestable. Sé, perquè en vàrem parlar, que no està a favor del calçat minimalista, però enten que es una decisió personal meva.
Setmanalment vaig rebent els plans d´entrenament. a banda de que en qualsevol moment poguem fer preguntes sobre el que ens calgui.
He pensat que potser a algú li podria interessar, així que els pujaré al blog i hi haura una mica més d´informació i d´informació de com vaig preparant el gran día.

MARATO BARCELONA MINIMALISTA

Molts dies han passat des de la darrera entrada. Moltes coses també. Despres de la darrera mitja marató de muntanya de Collserola, vaig participar juntament amb l´Abel i en Kilian als 10K de Terrassa, també de muntanya. Va ser molt divertit, tot i que vaig pendre mal al peu esquerre. Com realmnet em sentia bé, el dia següent - dilluns - i aprofitant que portava al nen a l´entrebament a la Mar Bella, vaig voler rodar suaus uns quilòmetres.
Allà va començar tot el periple de molèsties i lesions que m´han durat ben bé fins aquesta setmana passada. Va ser una punxada al bessó/soli de la mateixa cama on m´havia fet mal - l´esquerra. Vaig tenir que parar per un dolor agut, un punxada intensa. Sense preocupar-me´n gaire, vaig fer uns dies de repós, però d´ença el dolor apareixia i desapareixia de manera intermitent. Hi havia dies en que podia fer 20K sense problemes i d´altres que tenia que plegar al quilòmetre 4. A les sèries és on més ho vaig notar. A ritmes alts, el dolor començava, i en dos entrenaments vaig tenir que abandonar abans d´acabar.
Comencen les preocupaciones, el mal humor, els nervis. Els vells fantasmes de la primera vegada que vaig preparar la Marató - i que no vaig poder fer per una periostitis de cavall que va durar mesos - tornasen. Em començava a afectar al dia a día. Si no podia surtir estava de mal humor. Si sortia i tenia dolor també, i els dies posteriors, vivia sentint constantment el dolor al meu bessó. Començava a plantejar-me si podria er la marató, si no m´havia precipitat al´apuntar-me. Fins i tot vaig tenir dubtes si el calçat minimalista era el correcte per llarga distància i l´havi cagat de veritat. El preparador  - del qual parlaré en una altre entrada - em va aconsellar que podia anar al seu fisió. De nou els fisios! Pasta, més temps de repós, etc.
Va caldre un moment de serenor i d´autoreflexió per parar l´espiral on estava entrant. De cop ho vaig veure clar com la llum del dia. M´ havia apuntat a la Marató perquè de nou, al canviar de calçat havia sentit il·lusió de còrrer, de no tenir molèsties, de gaudir. Cert que fins aleshores sortia sense cap entrenament concret i que el fet de tenir que acomplir amb temps, quilòmetres, dies m´estava treient la il·lusió i m´estava també estressant. Era així de sencill. Calia recuperar la il·lusió, recordar que ho feia perquè volia, que no tenia que demostrar res a ningú. Ningú m´ho demanava, ni que fes les 3h 15´. Tot era al meu cap: el problema i la solució.
Vaig dir-me que volia fer-la, però no a qualsevol preu. Si no podia ser en 3h 15´que fos en 3h 30´o 4h. Els entenements els seguiria, però a ritmes més suaus. Suprimia alguns dels dies de sèries ràpides. No seria tant ràpid el dia de la carrera, però augmentava les possibilitats de ser-hi. Així que dit i fet.
De sobte, va ser com notar que em treia un gran pes del damunt, i us ho cregueu o no, vaig deixar de sentir el maleït dolor al bessó! Potser hi havia quelcom de psicosomàtic en tot plegat, en els nervis, en els fantasmes d´altres vegades. La qüestió es que d´ença aquell dia he sortit amb certa regularitat. Aquesta setmana fins i tot amb més dies d´entrenament de l´habitual, i no tinc cap molestia.
Crec que també a tot l´aspecte mental ha ajudat el fet de resoldre el tema del calçat per la Marató. Finalment les guanyadores són les New Balance MR00. Amb el dibuix a la sola de les MT10 però amb Zero Drop, cordons i bona tanspiració, han estat desicives per a la millora, n´estic segur.
Aquest cap de setmana faré la mitja de Granollers, i les probaré per primer cop a una mitja d´asfalt. Ja informaré de com ha anat tot plegat.