MIDNIGHT TRAIL BARCELONA 2013

El passat divendres vaig participar en companyia de Kilian Rius a la Midnightrail de Barcelona. No era la meva intenció anar-hi, i de fet ni el dorsal era meu, ni hauria anat si en Kilian no hagués trucar a darrera hora de la tarda per, malgrat estar tractant-se amb antibiòtics fer-me moure de la cadira i anar cap allà.
Quedem a les 20 h però se´ns fa tard. Quan comencem a enfilar cap al Tibidabo, cotxes i més cotxes per accedir al pàrquing (de pagament). Per costum  no porto efectiu ni targetes a les curses - en Kilian tampoc - i finalment marxarem sense pagar d´allà.
Bé. La cursa. En Kilian la feia pirata, així que jo vaig recollir la bossa del corredor - justeta, com sempre a Bcn - em penjo el dorsal i escalfem una estona. Algunes cares familiars a les que puc saludar. Dec ser dels pocs que no porta una samarreta de curses de muntanya. Algunes panxes em fan sospitar que hi ha més butifarra que quilòmetres en molts dels corredors, encara que no dubto de les seves butxaques, que els han permés una bona equipació Salomon - preferiblement.
Inici de la cursa amb puntualitat i tot cap avall. Em sortit en bona posició i ràpidament avancem a d´altres corredors. Els primers quilòmetres són fàcils, amb trams de baixada i plans, per pistes amples on es fàcil avançar. El ritme està proper als 4´, i aprofitem per baixar temps pensant en l´hora de les pujades. Carretera de les aigües amb vistes fantàstiques de la ciutat fins al final, on toca caminar. Desnivell brutal en pocs metres - asfalt -que acaben en unes escales que ens deixarn de nou més o menys al nivell de l´inici. D´aquí al final tobogà de puja i baixa, sense gaires desnivells. Molesta una mica la pols que aixequem i que amb el frontal dificulta de vegades una visió clara. Seguim per pistes amples i còmodes. Al passar el quilòmetre 9 avanço a la dona que va en tercera posició. Això vol dir que no anem malament de tot. Seguim així fins al final, on les forces ja es fan justes. La humitat es alta i estic moll d´adalt a baix. Ja veig l´esglesia del Tibidabo de nou. La tercera dona la tinc just al darrera - però és una altra - i li faig saber la seva posició. Es posa contenta i li entren ganes de més. La segueixo fins ben bé l´arribada, on afluixo i deixo que gaudeixi del moment sola. Entrada en 1h 19´(14k). Posició 171 de la Global - no hi ha categories per edat. Més que satisfet. Nota negativa per l´havituallament. T´anaven marcant en el dorsal el patrocinador que et donava el producte (aigua, cervesa, etc.) Però sol una. Això vol dir que com no t´ agradi la cervesa, tant sols tens una ampolleta de 33cl despres de suar com un animal en 14k. I et fots! Ja et pots posar com vulguis. Una i no més. Per cert, la inscripció uns 24€. Barcelona it´s different! No ha estat malament però queda molt i molt lluny de L´endimoniada de Badalona o la Cursa de Fondistes de Badalona ara fa prop d´un any.

MINIMALISME A LA VALL D´ARAN 2013

Aquest estiu, com dos anys enrrere, vam poder passar una setmana a Salardu (Vall d´ Aran). Tant sols la vista un cop es passa el port de la Bonaigua i comença el descens cap a la Vall, en un revol molt tancat, dóna per fer el viatge.
Allà, amb la familia, dies d´excursions, al Circ de Colomers, a Montgarri (amb bici), etc.
Un dels dies, vaig preguntar al recepcioninsta de l´alberg per fer una sortida de trail a prop d´allà, ja que buscava una mica d´entrenament amb desnivell.
Em va aconsellar una ruta que surt del poble d´Unha i que s´enfila fins a una petita ermita.
Sortida des de Salardú cap a Unha, atravessant el poble fins a passar una casa vermela on comença el carrer de Sant Sebastia. Dreta, esquerra i dreta de nou. Tot just darrera de l´última casa comença un caminet entre els arbres que ràpidament s´enfila i es va fent més i més elevat. No hi ha cap indicació, però el desgast del terreny permet seguir-lo sense dificultat fins superar el primer tram, que ja permet una vista de Salardú.
Dos trams més i arribem a la bifurcación on s´indica el camí cap a Gessa o bé cap amunt, cap a l´ermita.
Camí cap adalt. A l´atravessar un petit grup d´arbres encara es veuen les senyalitzacions de la cursa del quilòmetre vertical que es va fer fa uns mesos, el que m´obliga a mirar cap al cim. Massa per mi de moment. Segueixo pujant i trobo el senyal de desnivell. Portem prop de 3 quilòmetres i el desnivell m´obliga a caminar mentre sento com el cor batega fort mentre respiro l´aire pur de la muntanya. Aconsegueixo pujar fins a un petit turó amb unes vistes esplendides i m´aturo a respiar i mirar. Per avui està bé i deixo per un altre dia seguir el cami cap a l´ermita.
Baixada molt ràpida cap a l´encreuament cap a Gessa i un cami de pedra trencada, roca i terra que va directe cap al riu, per on el resegueixo fins al nucli urbà. Des d´allà surt un cami de terra ample com per que passi un cotxe i arribo de nou a Unha i d´allà a Salardu. Uns 8 qm en menys d´una hora amb un molt bon denivell.
Al cap de tres dies repetiré el mateix recorregut però en aquesta ocasió porto el mòbil per fer algunes fotos. Pujo més enllà del punt on em vaig aturar l´altre com, fins a un moment en el que el camí desapareix. Al fons un núvols negres amenacen pluja i decideixo tornar.
Seria difícil explicar les emocions un cop em vaig aturar al punt més alt. El silenci i el so del vent, la vista de la vall, els verds, els ocells planant al cim, la remor de l´aigua, la sensació de soledat i de companyia. Sense aribar al sindrome d´Stendhal, déu ser el més proper a les descripcions romànticas del bell i el sinistre, el vertigen davant la immensitat de la natura alhora que un es sent petit pero invencible per la fita assolida. Les fotos mai faran justicia a aquell dia, però són el més proper que tinc per veure de nou aquells espais.
Tant de bo ben aviat pugui de nou sentor aquells comunió entre l´esforç, la natura i jo mateix.