Born to run, de Christopher McDougall

De tots el llibres que he llegit fins ara i que tracten el tema de l´esport, i més concretament el "running". aquest és sens dubte un dels més emocionats i interessants que he trobat. Segur que el fet d´inciar-me en el barefoot i el minimalisme abans de llegir el llibre m´ha fet viure les pàgines d´una manera diferent. L´enfocament de l´autor, que he de dir no te una prosa "literaria" però on si es nota la seva experiència com a cronista d´esport i esportista ell mateix, n´ és una de les claus. els capitols (32) van poc a poc treien els diferents aspectes del barefoot, dels corredors d´ultramaratons,  de les conseqüències del principis econòmics aplicats a l´esport, d´història de l´esport, de personatges gairebé anònims que han assolit fites increïbles, de teories de l´evolució. Tot molt ben documentat. Però sobretot parla, per mi, de la llibertat, del companyerisme i de l´amor a l´esport i dels valors que representa - esforç, superació, fracàs, lluita, humiltat.
A poc a poc, les pàgines van passant per tots els aspectes citats, però amb el fil de la llibertat que suposa per nosaltres homes i dones el fet de córrer. Més enllà de si l´evolució des dels homínids es deguda o no al desenvolupament de la nostra capacitat innata per córrer, una cosa es segura. Poques activitats tant sencilles, econòmiques i gratificants hi ha com córrer.
Com ja he dit la lectura del llibre ha coincidit amb el moment que començo a gaudir de nou corrents. I quan dic gaudir és en el sentit més ampli possible. Ja ho vaig dir a la crónica de la cursa de muntanya de Badalona: vaig entrar rient a la meta. Quina manifestació més clara de felicitat i satisfacció. És fonamenntalment el que descriu en el llibre. Persones que han trobat en el running la llibertat, la felicitat, i que com en diverses ocasions diu, els ha fet millors persones.

Per acabar, la darrera frase del llibre que diu Cavall Blanc i que no traduiré, perquè sembla prou entenedora: "Running isn´t about making people buy stuff. Running should be free, man". Amen

CURSA MUNTANYA BADALONA 17 KM

Ahir vaig fer la meva segona cursa de muntanya, després de les bones sensacions que vaig tenir a la de 8km que vaig fer a Calella aquest estiu.
Amb el temps comptat, perquè em vaig perdre dos o tres cops i vaig arribar a recollir el dorsal a les 8h25´ quan la sortida era a les 8h30´. Temps just per recollir el dorsal i posar-me a la linea de sortida, sense poder escalfar. Les sabatilles, les NB MT10, com no.
No hi ha xip groc, no hi ha cronometre de sortida. Tot i que els primers tindran premis, tot sembla predisposat per gaudir més que per anar pendent del temps i des quilòmetres.
La cursa começa a les pistes d´atletisme per tot seguit sortir i dreçar-se cap a la muntanya atravessant les urbanitzacions que es troben per sota de la B20.
Primeres passes i tot correcte, Les cames estan fresquíssimes, tot i que fa uns quants dies que no surto. No tinc cam molèstia per començar fred. Ajusto el ritme progressivament per no pendre mal i poc a poc - i serà així fins el final - baix avançant a la resta de corredors. çTot i haver vist el perfin de la cursa, i portar el Garmin, no conec el terreny i só una mica conservador. Se que hi ha dues pujades fortes, cap al 4 i cap a l´11, així que m´ho prenc amb calma.
Després d´un parell de quilòmetres les cames es troben molt bé, han agafat temperatura i roden suaus. Ja enfilem la muntanya. Què diferent de l´asfalt. L´escenari, la gent, el ritme.
M´ adono que a les pujades, alenteixo el pas, però n´augmento el ritme, amb els peus molt a prop del terra i sent un lleuger moviment de la cama un cop alçada cap enrrera. La sensació es aue vaig més a poc a poc que la resta de corredors, però no paro d´avançar-los mentre esbufeguen. Els passo i els passo ràpid, però per mmi es anar lent. Extrany.
Cap al 3 comança la pujada, que no se´m fa gents dura. Al 4.5 desviament pels qui volen fer tant sols 8 km. la resta en farem 17.
A partir dñ aquí es on comença el gaudiment. Baixades ràpides, avançant a corredors per qualsevol petit espai, trialeres amb plantaes i pedres lliscants. Salts. Les MT10 es comporten de meravella. Corro i ric alhora. Em, trobo lleuger, però sobretot feliç. No havia gaudit tant d´una cursa mai. Sempre hi havia el patiment, el dolor, l ´avorriment. Aquí no hi ha lloc per res d´això, car al contrari. Le svistes fantàstiques i les senssacions pròpies em llençen a voler més.
Així arriba el km 10, on seguint a uns altres corredors gaurebé torno a equivocar el camí, sort d´un que ens va indicar el bon traçat. represa i més i més salts. Avanco a d´altres pels corriols de pedres i herbes. De l´11 a 12.5 la pujada es fa dura i camino uns metres, femt servir allò que he llegit al Born to run: "si no veus el cim, camina".
Superat el darrer cim, m´uneixo a un grup de tres que semblen posseïts i corren esperitats cap avall. Un parell d´ensurts, perquè el ritme es molt i molt ràpid, i el traçat es ple de branques, arrels, troncs, pedres que s´esllavissen.
Sense adonar-me´n enfilo l´estadi. Ja s´acabat? Tinc les cames i les ganes per molt més. Faig els darrers metres pel tartan somrient, molt feliç. M´ho he passat tant i tant bé. La muntanya i el minimalisme junts són increibles.
Un cop recollida la bossa d´obsequis, res de barretes energètiques ni begudes isotòniques. CocaCola, cervesa, porró de vi negre i butifarra amb pa amb tomàquet.
Tot plegat 1h35´ de pura vida!

PRIMERS 10KM DESCALÇ

Hi ha moments que un espera amb impaciència, però amb paciència. Poder fer cada cop més quilòmetres descalç n´era un, ja que de totes les sensacions que s´experimenten corrents, aquesta és la millor. Sens dubte! Poc a poc els peus se´n anat enfortint, la tècnica està més clara - deixar de pensar en la tècnica i deixar que la natura actui per ella mateixa corretguint el desastre de l´amortiguación, etc. Poc a poc he anat augmentant la distància que recorria descalç. Aquesta semana em vaig proposar de fer-ne 10. Sabia que els peus i les cames aguantaren, el que no tenia tant clar era si les ampolles també ho farden. Vaig baixar calçat des de casa per C/ Bac de Roda fins a la platja, i un cop a la Marc Bella, sabatilles fora. He de dir que el tera era força calent - menys que a l´estiu, però força alt per les dates - i vaig dirigir-me cap a l´Hotel Vela i tornada. Les sensacions van ser boníssimes. El ritme - com a de ser - de menys a més - passant dels 5´30 inicials a 5 al cap d´uns quilòmetres i acabar a 4´20 aproximadament. Aquells que ho han probat ja sabem de que els parlo, però pels qui no imagineu el moment que arribeu a casa després d´un dia llarg de feina i que feu?  Trure-us les sabates. Quin descans, no? doncs el barefoot és el mateix, però amb més alegria. Torno a córrer rient, sense dolor, gaudint de la sensació que et proporciona el contacte ditrecte amb el terra, el veure´t deslligat de la tecnologia, del consum, de l´artificial. Con era de precere, al dia següent cap molèstia, cap dolor. Aquí us deixo una foto feta tot just en arribar a casa. La cara és per aguantar elspeus en alt, no per res més. Ah, i no patiu per la bruticia. Una mica de pedra pomez i com una patena.