More is less

Quan sembla que ja no queda lloc per gaire sorpreses més en el món de les sabatilles amb amortiguació, resulta que a la revista Triatlón del mes de desembre veig una nova marca de calçat " made in USA". Les HOKA ONE ONE STINSON TARMAC. Una autèntica bogeria que no tenen problemes per anunciar com excel·lents, amb 2,5 vegades la sola d' unes sabatilles amb ammortiguació. A cop d' ull semblen les sabatilles d' en Frankenstein. Però es que ho són. Fins i tot a la revista diuen que la seva alçada provoca problemes d' estabilitat laterar i que s'habilita de vigilar i molt de no patir una lesió greu.
Quan creia que el fet que la majoria de marques d' amortiguació comencessin a treure models minimalistes o fins i tot amb drop 0, resulta que alguna ment brillant encara considera que hi ha lloc per a una montruositat d' aquesta mena. Seria preocupant que d' altres firmes seguissin aquest camí.
Em pregunto quants diners deuen pagar els de HOKA per fer que l ' article surti a la revista i a d' altres llocs en el que sembla una forta campanya de marketing 100% USA.
Com ja va dir en Mies, menys és més, malgrat que certa part del món es vulgui llençar de cap a invents d' aquesta mena.

MITJA MARATÓ MUNTANYA COLLSEROLA

El dia es va presentar fresc de debò. La nit abans havia parlat amb en Kilian de si portar malles o pantaló curt. Curt, va dir. Tot esmorzant amb el 3/24, anunci de 3º a Barcelona, el que volia dir que a la muntanya, més fred. Canvi a malles i samarreta de màniga llarg, que un cop al lloc es va convertir en llarga i curta al damunt. Als peus, les meves fidels i indiscutibles MT10. En Kilian, valent, dos samarretes i pantaló curt. L´ ambient molt bo. Gent d´ edats variades, al voltant dels 30 i pujant. Molt buff i roba tècnica.

Puntualment ales 9 sortida. De seguida comença la pujada – el total de desnivell positiu va ser de 800. Petit tap a les escales i des d allà bon ritme.

Les molèsties al bessó que vaig patir dilluns i que em van fer dubtar d´ estar a punt per diumenge, semblava que no apareixerien. Malgrat això, al quilòmetre 3 petita molèstia. No vaig fer el boig i vaig pregar perquè pogués aguantar fins el final. A l´ alçada del quilòmetre 5, abans del punt d´ avituallament deixo de veure en Kilian  - no el tornaré a veure fins el 17.

El terreny es succeeixen les pujades i les baixades, amb diferents paisatges, zones de bosc, terrenys que sempre són agradables i que les MT es mengen sense problemes.

Cap al 14/15 un corriol en baixada, que em fa cridar de content. Saltant, saltant, corrents. Els quilòmetres passen i sense adonar-me, ja en queden 4. Veig en Kilian i m´afanyo per agafar-lo. En diu que esta tenint rampes. Tot i així porta un bon ritme i en un no res ja estem a la meta, on entro uns segons després que ell.

Allà em trobo amb en Ricard de corrokomokiero. Diu que ha punxat – per la panxa – i després veig que ha fet 1h 40´. Definitivament, les paraules no volen dir el mateix per tothom. Nosaltres fem un meritori 1h 57, entrant en 205 (Kilian) i 210 (jo). Per categories, el 134 i el 67. Tot un èxit!!

Conclusió: adaptació al calçat assolida. Estat de forma millorant. Curses de muntanya: les curses més divertides que mai he fet. La propera cita el 16 als 10km de Terrassa. Correrem a casa d´ en Kilian, a veure com va. Aquí esta el perfil de la cursa.