MARATO BARCELONA MINIMALISTA

Molts dies han passat des de la darrera entrada. Moltes coses també. Despres de la darrera mitja marató de muntanya de Collserola, vaig participar juntament amb l´Abel i en Kilian als 10K de Terrassa, també de muntanya. Va ser molt divertit, tot i que vaig pendre mal al peu esquerre. Com realmnet em sentia bé, el dia següent - dilluns - i aprofitant que portava al nen a l´entrebament a la Mar Bella, vaig voler rodar suaus uns quilòmetres.
Allà va començar tot el periple de molèsties i lesions que m´han durat ben bé fins aquesta setmana passada. Va ser una punxada al bessó/soli de la mateixa cama on m´havia fet mal - l´esquerra. Vaig tenir que parar per un dolor agut, un punxada intensa. Sense preocupar-me´n gaire, vaig fer uns dies de repós, però d´ença el dolor apareixia i desapareixia de manera intermitent. Hi havia dies en que podia fer 20K sense problemes i d´altres que tenia que plegar al quilòmetre 4. A les sèries és on més ho vaig notar. A ritmes alts, el dolor començava, i en dos entrenaments vaig tenir que abandonar abans d´acabar.
Comencen les preocupaciones, el mal humor, els nervis. Els vells fantasmes de la primera vegada que vaig preparar la Marató - i que no vaig poder fer per una periostitis de cavall que va durar mesos - tornasen. Em començava a afectar al dia a día. Si no podia surtir estava de mal humor. Si sortia i tenia dolor també, i els dies posteriors, vivia sentint constantment el dolor al meu bessó. Començava a plantejar-me si podria er la marató, si no m´havia precipitat al´apuntar-me. Fins i tot vaig tenir dubtes si el calçat minimalista era el correcte per llarga distància i l´havi cagat de veritat. El preparador  - del qual parlaré en una altre entrada - em va aconsellar que podia anar al seu fisió. De nou els fisios! Pasta, més temps de repós, etc.
Va caldre un moment de serenor i d´autoreflexió per parar l´espiral on estava entrant. De cop ho vaig veure clar com la llum del dia. M´ havia apuntat a la Marató perquè de nou, al canviar de calçat havia sentit il·lusió de còrrer, de no tenir molèsties, de gaudir. Cert que fins aleshores sortia sense cap entrenament concret i que el fet de tenir que acomplir amb temps, quilòmetres, dies m´estava treient la il·lusió i m´estava també estressant. Era així de sencill. Calia recuperar la il·lusió, recordar que ho feia perquè volia, que no tenia que demostrar res a ningú. Ningú m´ho demanava, ni que fes les 3h 15´. Tot era al meu cap: el problema i la solució.
Vaig dir-me que volia fer-la, però no a qualsevol preu. Si no podia ser en 3h 15´que fos en 3h 30´o 4h. Els entenements els seguiria, però a ritmes més suaus. Suprimia alguns dels dies de sèries ràpides. No seria tant ràpid el dia de la carrera, però augmentava les possibilitats de ser-hi. Així que dit i fet.
De sobte, va ser com notar que em treia un gran pes del damunt, i us ho cregueu o no, vaig deixar de sentir el maleït dolor al bessó! Potser hi havia quelcom de psicosomàtic en tot plegat, en els nervis, en els fantasmes d´altres vegades. La qüestió es que d´ença aquell dia he sortit amb certa regularitat. Aquesta setmana fins i tot amb més dies d´entrenament de l´habitual, i no tinc cap molestia.
Crec que també a tot l´aspecte mental ha ajudat el fet de resoldre el tema del calçat per la Marató. Finalment les guanyadores són les New Balance MR00. Amb el dibuix a la sola de les MT10 però amb Zero Drop, cordons i bona tanspiració, han estat desicives per a la millora, n´estic segur.
Aquest cap de setmana faré la mitja de Granollers, i les probaré per primer cop a una mitja d´asfalt. Ja informaré de com ha anat tot plegat.