MINIMALISME A LA VALL D´ARAN 2013

Aquest estiu, com dos anys enrrere, vam poder passar una setmana a Salardu (Vall d´ Aran). Tant sols la vista un cop es passa el port de la Bonaigua i comença el descens cap a la Vall, en un revol molt tancat, dóna per fer el viatge.
Allà, amb la familia, dies d´excursions, al Circ de Colomers, a Montgarri (amb bici), etc.
Un dels dies, vaig preguntar al recepcioninsta de l´alberg per fer una sortida de trail a prop d´allà, ja que buscava una mica d´entrenament amb desnivell.
Em va aconsellar una ruta que surt del poble d´Unha i que s´enfila fins a una petita ermita.
Sortida des de Salardú cap a Unha, atravessant el poble fins a passar una casa vermela on comença el carrer de Sant Sebastia. Dreta, esquerra i dreta de nou. Tot just darrera de l´última casa comença un caminet entre els arbres que ràpidament s´enfila i es va fent més i més elevat. No hi ha cap indicació, però el desgast del terreny permet seguir-lo sense dificultat fins superar el primer tram, que ja permet una vista de Salardú.
Dos trams més i arribem a la bifurcación on s´indica el camí cap a Gessa o bé cap amunt, cap a l´ermita.
Camí cap adalt. A l´atravessar un petit grup d´arbres encara es veuen les senyalitzacions de la cursa del quilòmetre vertical que es va fer fa uns mesos, el que m´obliga a mirar cap al cim. Massa per mi de moment. Segueixo pujant i trobo el senyal de desnivell. Portem prop de 3 quilòmetres i el desnivell m´obliga a caminar mentre sento com el cor batega fort mentre respiro l´aire pur de la muntanya. Aconsegueixo pujar fins a un petit turó amb unes vistes esplendides i m´aturo a respiar i mirar. Per avui està bé i deixo per un altre dia seguir el cami cap a l´ermita.
Baixada molt ràpida cap a l´encreuament cap a Gessa i un cami de pedra trencada, roca i terra que va directe cap al riu, per on el resegueixo fins al nucli urbà. Des d´allà surt un cami de terra ample com per que passi un cotxe i arribo de nou a Unha i d´allà a Salardu. Uns 8 qm en menys d´una hora amb un molt bon denivell.
Al cap de tres dies repetiré el mateix recorregut però en aquesta ocasió porto el mòbil per fer algunes fotos. Pujo més enllà del punt on em vaig aturar l´altre com, fins a un moment en el que el camí desapareix. Al fons un núvols negres amenacen pluja i decideixo tornar.
Seria difícil explicar les emocions un cop em vaig aturar al punt més alt. El silenci i el so del vent, la vista de la vall, els verds, els ocells planant al cim, la remor de l´aigua, la sensació de soledat i de companyia. Sense aribar al sindrome d´Stendhal, déu ser el més proper a les descripcions romànticas del bell i el sinistre, el vertigen davant la immensitat de la natura alhora que un es sent petit pero invencible per la fita assolida. Les fotos mai faran justicia a aquell dia, però són el més proper que tinc per veure de nou aquells espais.
Tant de bo ben aviat pugui de nou sentor aquells comunió entre l´esforç, la natura i jo mateix.